flaneuse

De llibres i objectes

Avui recuperem del calaix d’enllaços de la Flaneuse tres exemples sobre altres formes de crear amb llibres:

D’una banda, la poesia visual de Nina Katchadourian a partir dels lloms dels llibres de la que ja vam parlar fa un temps.

En una vessant més escultòrica, Brian Dettmer retalla les pàgines per aconseguir profunditat i il·lustracions en 3 dimensions. (via Centripetal Notion)

I per últim el blog de Julia Rotham, il·lustradora i dissenyadora tèxtil americana sobre portades de llibres, Book by it’s cover, amb moltes troballes interessants sobre il·lustració, llibres il·lustrats i disseny gràfic.

Relats amb la enya

Aquesta tardor passada, eñe, la Revista para leer que editen els de La Fábrica, publicava el guanyador i els seleccionats del seu primer premi de relats.

He tret la revista de la pila de lectures pendents i he anat devorant cada un dels relats. Us deixo aquí un dels microrelats de Doménico Chiappe, nascut a Lima i adoptat per Veneçuela que ara resideix a Madrid.

C

Asisto puntual a ls juntas de administración y escucho; a veces comento . Pero ya es poco lo que tengo que decir. Para serte franco, hace años que no se me ocurre una gran idea, como aquella recomendación que di a Procter & Gamble de que ensanchara un poquitín la boca del tubo de dentífrico. aceptaron la propuesta y la gente comenzó a vaciar más rápido la pasta. Ellos aumentaron las vendas y yo obtuve la fama. A partir de entonces me pagan por prestar mi nombre. Cuando un rumor me asocia a la directiva de una empresa, la cotización se dispara. Pero, como te digo, hace tiempo que no tengo una gran idea. Que no tengo ni siguiera una idea.

Fragment de Oficios, de Doménico Chiappe.
Eñe. Revista para leer. Num. 7. Tardor 2006.

Per cert, els de Eñe ja tenen convocada la segona edició, si us hi animeu trobareu la info aquí.

Vila-Matas again

Lo que en realidad hacemos cuando paseamos por una ciudad es pensar.

Enrique Vila-Matas. Doctor Pasavento

Matrimonis

He llegit d'una tirada La nit de l'oracle de Paul Auster. Va ser l'impuls que vaig haver de seguir al quedar-me orfe de paraules del Todo cuanto amé de Siri Husvedt.

Vaig pensar que el que més em podia acostar a les sensacions que l'escriptora havia deixat en mi és la novel·la del seu marit, però m'equivocava. Després d'haver aprofundit en els personatges de Siri Husvedt, la de l'Auster m'ha semblat un nyap mal acabat (i ara, austerians de tot arreu, ataqueu-me i condemneu la meva heretgia!). Francament he tingut la impressió que calia entregar els originals a l'editorial cuita-corrents i que per això van quedar només esbossats una sèrie de temes que amb més temps se'n podia haver tret molt de partit

Segueixo doncs orfe. Algú em recomana un bon llibre per tirar endavant?

Sobre la lectura

Vaig decidir començar el Sant Jordi acostant-me a la biblioteca del Vapor Vell per a deixar uns llibres a les noves estanteries d'intercanvi (bookcrossing menys sofisticat), i tornar una revista i una petita joia que m'havia endut la setmana anterior.

Hi ha temporades que sembla que m'oblidi de la biblioteca, però quan hi torno sempre m'agrada seure-hi una estona, remanar prestatges i buscar qualsevol excusa per fer com tots els estudiants que amaguen el cap entre llibres i apunts.

Seguint les recomanacions del Llibreter, ja feia temps que duia anotat a la llista dels llibres per a buscar i xafardejar el petit "Sobre la lectura" de Marcel Proust. Una setmana abans del dia del llibre, em va semblar bona idea d'agafar-lo en préstec a la biblioteca i recordar perquè, al marge de polèmiques mediàtiques i interesso editorials, a alguns ens agrada llegir. Proust reflexiona, en el que era el pròleg per a un llibre de Ruskin, sobre els plaers de la lectura:

En les notes que acompanyen aquest volum, he intentat demostrar que la lectura no pot ser comparada d'aquesta manera a una conversa, mal que fos amb el més savi dels homes; que la diferència essencial entre un llibre i un amic no és la saviesa més o menys gran, sinó la manera de comunicar-s'hi, perquè la lectura, al contrari de la conversa, consisteix per a cadascun de nosaltres a rebre comunicació d'un altre pensament, però sense deixar d'estar sol, és a dir, que es continua disposant de la potència intel·lectual que es té en la solitud i que la conversa dissipa immediatament, es continua tenint la possibilitat de ser inspirat, estant en ple treball fecund de l'esperit sobre ell mateix.

Marcel Proust . Sobre la lectura

I més enllà de les reflexions de Proust, la novel·la de Jesús Marchamalo d'on he anat retallant frases aquesta setmana (segurament a vosaltres no us diuen res, però vull que la Flaneuse torni a ser la capsa on abocar qualsevol cosa que tingui un sentit per a mi), m'ha fet passar bones estones i recuperar el gust per les paraules i sobretot pels jocs, que feia anys que no practicava.

De dos en dos

Ahir em van sorprendre a casa descobrint l'assassí de la primera novel·la de la sèrie del comissari Brunetti de Donna Leon, Muerte en la Fenice.

"Què no llegies El grupo?". Sí, també. Hi ha gent que no pot llegir més d'un llibre a la vegada. Jo voldria poder llegir-ne un i prou, i en acabat passar a un altre, però com en tot a la vida, m'estic tornant cada vegada més d'aquella mena de gent que tot ho comença, fa més gràcia estrenar les coses i pensar en projectes nous que assumir la possibilitat de la mediocritat dels ja començats. Però m'estic desviant, això ja no té a veure amb perquè llegeixo dos llibres a la vegada.

A l'Aeroplà del Raval, la Tina argumentava que un lector com cal sap llegir a tot arreu i en totes les postures i circumstàncies. Quan se'n té ganes es llegeix i no hi ha excusa que valgui.

Portar un llibre a sobre sempre, passejar-lo amunt i avall encara que només tinguis temps d'obrir-lo uns minuts i llegir-ne mitja pàgina, recloure's en la lectura enlloc d'aguantar la mirada perduda en els vagons del metro, fer passar l'espera dels triganers devorant lletra menuda encara que es faci fosc tan aviat i hagis de forçar la vista sota un fanal. D'acord, em sotmeto al desig lector, però a la vegada procuro que el llibre que viatja amunt i avall dins la meva bossa no em destrossi a més a més l'esquena. Per això tinc entre mans una lectura en edició de butxaca i deixo les novetats, més pesades i voluminoses per les estones al sofà o al llit.

I no és difícil, bé que hi ha gent que segueix l'argument de totes les sèries televisives sense perdre'n ni un detall. Jo vaig aprendre a llegir així: la mestra de català et donava una lectura obligatòria, el de castellà una altra i a casa sempre en trobaves una tercera per començar.

Hi ha moments, però, que passes per alt el pes i el volum del llibre i acabes amb la complicitat de Brunetti descobrint el final de la trama en edició de butxaca al sofà de casa.

Lloms

La pared que tenía delante estaba totalmente cubierta de libros. Reconoció fácilmente los italianos porque los títulos estaban escritos de abajo arriba, mientras que en los libros ingleses se leían de arriba abajo.

Muerte en La Fenice de Donna Leon

La frase em fa somriure per què em remet a manies properes, manies d'ordre i d'estandarització.

Tants llibres d’estil i encara els editors de per aquí no s’han posat mai d’acord en aquest tema. És impossible tenir tots les llibres arrenglerats i no haver de girar el cap per llegir un títol després de l’altre. De fet dins d’una mateixa col•lecció (no saps ben bé si per caprici del dissenyador o per les presses del cap de producció) pots trobar els títols capgirats, ara cap amunt, ara cap avall.

De coquesses i pique-assiettes

En una d'aquestes cadenes de llibreries felices que s'han convertit en l'última oportunitat de molts autors abans de no veure les seves lletres convertides en pasta de paper tenen aquests dies alguns dels títols d'Ara Llibres a només 1 euro (sí senyors, i el de l'inefable Sostres, també).

Jo em vaig decantar per l'exemplar de Xavier Sust Novell que es titula Menjar gratis i que vaig pensar que em donaria algunes pistes sobre els pique-assiettes (gràcies de nou, Belén) més nostrats o com a mínim certes curiositats de cultura gastronòmica popular.

El nostre heroi (es refereix a en Pep Salsetes) ens ha fet avinent que li resulta antipàtic que de la seva feina en diguin ara catèring. Denuncia que aquesta és una paraula estrangera, i que el diccionari n'hi ha una de ben catalana, ben tradicional, i ben maca. El problema que hi veiem nosaltres és que la paraula alternativa també és ben femenina. Es tracta de coquessa, un substantiu sense forma masculina que té el significat següent: "Cuinera que es lloga per a àpats en dies de festa major, d'un sant, etc." La dijuntiva que es presenta el senyor Salsetes a l'hora de batejar el seu ofici és, per tant, complicada (si no hi perd en identitat lingüística, hi perd en identitat sexual).

Menjar gratis, de Xavier Sust Novell. Ed. Ara Llibres. (Barcelona, 2002)

"Callejeo Provechoso"

Fue Toni quien desarrolló primero el concepto de Callejeo Provechoso. Según él, perdíamos el tiempo saturándonos obligatoriamente de conocimiento o bien divirtiéndonos obligatoriamente. Su teoría consistía en que paseando por ahí, sin hacer nada, adoptando de forma correcta las maneras del insouciant pero manteniendo todo el rato los ojos abiertos, uno podía adueñarse de los secretos de la vida. Se podía recolectar todo el aperçu del flâneur.

Metrolandia, de Julian Barnes. Ed. Anagrama.

Gràcies Gis ;)!

El supervivent

En la entrevista citada con Francesco Marcoaldi, éste le plantea (a Claudio Magris): "Uno de los puntos clave de La exposición es el problema del supervivente. El insostenible tormento de quien sobrevive a una persona querida. Para decirlo como Canetti, esto es la cuadratura del círculo: cómo se puede vivir sin vencer".

Y Magris contesta: "Sobre este punto podría abrir el grifo y no parar hasta la noche. Le respondo sin frenos, como un paciente sobre el diván del psicoanalista. De cuando en cuando pienso que sí, que esta carga puede soportarse con un sentido épico de la muerte, con la voluntad de integrar a los muertos en la propia experiencia, llevándolos siempre con nosotros. Es como si les dijeras a tus muertos: bebo también para ti. Y en esta visión picaresc no te sientes victorioso por haber sobrevivido, como máximo te sientes parte de un mismo bando que combate en la misma batalla...".

extret de: "El observatorio editorial", de Jorge Herralde. Adriana Hidalgo editora.

El vigilant en el camp de sègol

Hi ha un munt de novetats editorials temptant-me sobre les taules de les llibreries, un munt de llibres nous pels que ja em vaig deixar temptar sobre la meva taula, i tot i així, de cop i volta em va venir de gust rellegir-ne un que feia anys que havia devorat.

Tenia una mica de por de decepcionar-me, pensar que els llibres de culte de l'adolescència deixen de tenir sentit al cap d'uns anys, però em sembla que en Holden Caulfield segueix sent un personatge entranyable i ben proper.

Suposo que no m'agrada que algú se centri massa en el tema. No ho sé. Suposo que no m'agrada que algú se centri en el tema tota l'estona. Els tios que tenien millor nota d'Expressió Oral eren els que se centraven en el tema tota l'estona. Ho reconec. Però hi havia un noi, en Richard Kinsella. No se centrava gaire en el tema, i sempre li cridaven "Divaga!". Era horrible perquè, primer de tot, era un tio molt nerviós - vull dir que era un tio molt nerviós- i els llavis sempre li tremolaven quan li tocava fer un discurs, i gairebé no se'l sentia si seies gaire endarrere. Quan els llavis no li tremolaven tant, però, els seus discursos m'agradaven més que els de ningú. De totes maneres, una mica més i el tomben, també. Va treure un Suficient pelat perquè li cridaven "Divaga!" tota l'estona. Per exemple, va fer un discurs sobre una granja que el seu pare havia comprat a Vermont. Li van cridar "Divaga!" tota l'estona que en va parlar, i el professor li va posar Molt Deficient perquè no havia dit quins animals hi havia ni què s'hi cultivava i d'això. El que feia en Richard Kinsella era començar a explicar-te aquestes coses, i després tot d'una et començava a parlar de la carta que la seva mare havia rebut del seu oncle, i que el seu oncle havia agafat la pòlio i d'això quan tenia quaranta-dos anys, i que no deixava que ningú l'anés a veure a l'hospital perquè no volia que el veiessin amb un aparell ortopèdic. No tenia gaire res a veure amb la granja -ho reconec- però estava bé. Està bé quan algú t'explica coses del seu oncle. Sobretot quan comencen a explicar-te coses de la granja del seu pare i després tot d'una els interessa més el seu oncle. Vull dir que és una cabronada cridar-li "Divaga!" quan està engrescat i li agrada. No ho sé. És difícil d'explicar.

El vigilant en el camp de sègol. de J.D. Salinger. Ed. Empúries.

Happiness

(...) toda nuestra economía se basa en las flaquezas humanas, en los malos hábitos y las inseguridades. La moda. La comida rápida. Los coches deportivos. Los tecnoaparatos. Los juguetes sexuales. Los centros de dietética. Los clubes de belleza para hombres. Los anuncios personales. Las sectas religiosas. El deporte profesional, y he ahí una manera de vivir a través de otros. Las peluquerías. Las crisis masculinas de la madurez. El desenfreno de las compras. Toda nuestra forma de vida se basa en la insatisfacción y la falta de confianza en nosotros mismos. Piensa en lo que ocurriría si la gente fuera real y verdaderamente feliz. Si estuviera verdaderamente satisfecha de su vida. Sería un cataclismo.

Happiness. de Will Ferguson.
*vegeu-ne el comentari que en fa el Ferran.

Hores buides

No l'he llegit però la frase que en retallen per fer-ne el comentari a Notodo, em fan venir ganes de córrer a buscar-lo i devorar-lo en les meves hores buides del mes d'agost.

Es caro tener tantas horas vacías, que acaban por no dejarte ni un momento libre: nada se genera a sí mismo tanto como la inactividad.

"Unamujersola", de Isabel Blare. Ed. Caballo de Troya.

Explicar vides

Recuerdo haber siempre pensado que la propia vida no existe por sí misma, pues si no se narra, si no se cuenta, esa vida es apenas algo que transcurre, pero nada más. Para comprender a la vida hay que contarla, aun cuando sólo sea uno mismo. Eso no significa que la narración permita una comprensión cabal, puesto que de hecho quedan siempre vacíos que la narración no cubre, pese a las suturas o remedios que intenta aplicar. Por ese motivo es por el que la narración restituye la vida sólo de forma fragmentaria.

Enrique Vila-Matas. Recuerdos inventados. Ed. Anagrama.

El preu de la informació

Tener mucha información y no saber qué hacer con ella (porque, entre otras cosas, la sola información no basta) es uno de los más elevados precios que pagan quienes no leen libros formativos pero piensan, con ingenua arrogancia, que tampoco necesitan hacerlo porque tienen toda la "documentación" que, para no ignorar nada del mundo, les ofrecen los "medios". Esto es lo que se ha denominado "la relación trivial con lo real", es decir, el "estar informados" y, como paradoja, desconocer la realidad social del medio al que se pertenece y tener un absoluto desconocimiento de uno mismo. (...)

Saber cosas es importante, pero habría que saber también si esas cosas que sabemos nos sirven para mejorar la imagen que tenemos de nosotros mismos. El exceso de información inútil crea situaciones que serían cómicas de no ser tan alarmantes. Lo ha mostrado de manera excelente el escritor y periodista español Juan José Millás en la siguiente imagen, que puede equivaler, en sus tintas, a un capricho de Goya:
Ahora estás empezando el día y un veinticinco por ciento de tu alma está ocupada ya por la publicidad y por las noticias. Esta noche, cuando te acuestes, toda tu vida personal se habrá borrado, diluida en la ficción de acontecimientos externos cuyo conocimiento no te habrá hecho mejor. Aunque tal vez, mientras se te cierran los ojos escuchando el último informativo, puedas pensar unos segundos en ti mismo o en quienes te rodean, y adviertas, como en una revelación, que el precio de saber todo lo que le pasa al mundo es el de no saber lo que te pasa a ti.

Esto es, en efecto, la consecuencia de la sobreinformación inútil: no saber lo que le pasa a uno; ignorar la propia realdiad, pero al mismo tiempo estar convencido de que uno anda bien porque no ignora lo que sucede en el planeta y está al tanto de los últimos inventos, de la más avanzada tecnología, de la más sofisticada relación con las máquinas y con las consecuencias y necesidades que despiertan esas máquinas en nuestra relación con el prójimo.

Asombra ver el grado de soledad e indefensión de seres que se mueven como peces en el agua de sobreinformación. Asombra ver que casi todo lo humano les es ajeno, que su relación con la realidad cotidiana es casi nula y que la percepción que tienen de sí mismos es de lo más optimista respecto a la percepción y la valoración que sobre ellos tienen los demás.

Juan Domingo Argüelles - ¿Qué leen los que no leen? - Ed. Paidós. 2003.

La lectora desacomplexada

La bibliodependència de la lectora desacomplexada s'escampa a les llibreries. És addicta a l'olor de les llibreries, als prestatges de les llibreries i als lavabos de les llibreries (ara que, per fi cada cop hi ha més llibreries amb lavabos). Sempre s'ho fa venir bé per entrar en una llibreria, passejar-s'hi ni que siguin tres minuts i marxar-ne amb energia renovada. I, sovint, amb la visa més escurada.

No sóc obsesiva, no sóc obsessiva, no sóc obsessiva....
D'Eva Piquer. Ed. Ara Llibres.

M'he enganxat al recull d'articles de La lectora Desacomplexada que Eva Piquer ha triat d'entre els que publicava a L'Avui. I ara que us ho explico tinc la sospita, que si mai us trobo a faltar per aquí us hauré de buscar llegint les pàgines de la Piquer.

Hemingway

Imagina lo que representa querer ser escritor y sentir la vocación en todas las fibras del cuerpo, y, sin embargo, fracasar siempre.

Ernest Hemingway. "París era una fiesta". (1964).

Aprenent a comunicar

Feia dies que em feia l'ullet i avui finalment m'he decidit a emportar-me'l a casa. Sebastià Serrano ens regala la comunicació.

La societat del coneixement representa la memòria gairebé infinita i la globalitat generalitzada. Un creixement espectacular de la independència de les persones, com a conseqüència de la quantitat d'informació disponible, però també, i ben paradoxalment, de la fragilitat i de la vulnerabilitat. De la inseguretat com a persones i com a grup.

(...) hem d'aconseguir harmonitzar les noves tecnologies amb els més vells algoritmes configuradors de l'aparellament ideal entre l'activitat cognitiva i l'emotiva. Harmonitzar voldrà dir, sempre, tenir les emocions a punt.

La societat del coneixement és també la societat de la impaciència i de la immediatesa on cada dia que passa tot és a més curt termini: les relacions, la feina o els objectius.

Sebastià Serrano. "El regal de la comunicació".

Lletra

Ara que estic ben sol i és nit a fora
t'escric només per dir-te que les coses
no han mudat gens d'ençà que vam deixar-nos,
que els arbres moren lentament, com sempre,
i el riu segueix el curs de cada dia.
T'escric del poble estant i em ressonen les paraules
silenci endins, entre llibre i somnis.
Estic tan sol que no goso ni moure'm.
Tot el temps transcorre entre la nosa
de mi mateix, si em giro a mirar enrera,
i un horitzó de tu que se m'allunya.
Ara tot és solemne, tal vegada
perquè el risc és molt gran i em meravella
saber que tot m'ho jugo a una paraula.
Sempre hi ha un gest profund que no es mesura
ni amb les mans ni amb la veu, un gest que ens posa
tan enfront de nosaltres que diries
que hem nascut altra volta. Jo podria
poblar aquest gran silenci de presències
i, poc a poc, esdevenir-ne el centre,
podria dir-te coses més concretes
per convertir la solitud en sorra
i arrelar-hi potser, però aleshores
un vent de sal em malmetria els llavis
i estimo massa l'oci de parlar-te.
Vet aquí, doncs: t'escric i és nit a fora.

¿Què més podria fer per apressar-te
si el temps ja no pot res contra l'espera
de tu que m'he imposat, si no m'arriba
cap remor de la nit i resto immòbil
perquè el silenci ets tu i tinc por de perdre't?
Cada paraula és una mà que s'obre
per rebre una altra mà. Sóc tot paraules
i em dóno tot perquè l'esforç de créixer
ja no em taca la pell ni em desconcerta.

Tot això ho sé d'ençà que cada cosa
se'm fa present, insòlita i precisa,
si tanco els ulls, d'ençà que em martelleja
l'enyor com un malson i visc tothora
voltat de mi mateix. Hi ha dies -creu-me-
que em refuso a pensar-te. No et voldria
separar del silenci ni sotmetre't
a la mesura del desig i, en canvi,
te'm mostres tan concreta que no sembla
sinó que tinc la sang plena de vidres.

Ara t'escric, ja veus, només per dir-te
que tot és com abans, que res no muda
profundament si no ho toquem nosaltres,
que només ens pertany aquest silenci
que compartim i el risc de creure i créixer
com arbres isolats que uneix, a estones,
un mateix vent o una matixa pluja.

Miquel Martí i Pol. "Autobiografia" (1965-1966).

No volia caure en allò de "toca parlar de Martí i Pol", però tants dies sentint i llegint homenatges m'han fet recaure en aquest poema, de tots un dels meus preferits, que m'ha acompanyat en moltes circumstàncies i moments.

París no se acaba nunca (I)

"pienso que mi vida ha estado siempre equivocada y que, en vez de vivir en Barcelona y estar enamorado de París, debería dejarme de tantas zarandajas y haber vivido siempre en Nueva York"

Enrique Vila-Matas. París no se acaba nunca.. Ed. Anagrama, 2003.

Hipervincles

M'agrada que un llibre em porti a un altre, que mentre encara em moc per les pàgines d'una bona lectura ja em deleixi per aprofundir en la temàtica, en la sensibilitat, en el paisatge d'aquesta en un altre llibre. M'agrada que els llibres m'ensenyin la literatura.

A vegades penso que això limita les meves eleccions i crea cercles tancats, però és tan inabastable tot el que hi ha per llegir, que més em val anar explorant aquests circuits propers.

Ara sóc a Paris. El Paris de Vila-Matas que mai s'acaba, i ja tinc a la cua el seu primer referent: el "París era una fiesta" de Hemingway, però també se m'hi ha colat el Paris d'Edmund White que a més a més en el seu títol original em fa retrobar un vell amic: "The flâneur. A Stroll through the paradoxes of Paris".

I el record i somni de Paris. I les ganes de ser-hi, encara que sabent ja d'entrada que res no és com als llibres i que jo no seria més que una turista a Paris amb pretencions de flaneuse.

Llegir i oblidar

La cultura es el estado de agilidad y de buena forma del espíritu que surge cuando se ha sabido todo y se ha olvidado todo: "Olvido la mayor parte de lo que he leído, así como lo que he comido; pero sé que estas dos cosas contribuyen por igual a sustentar mi espíritu y mi cuerpo" (Georg Christoph Lichtenberg).

Extret de La cultura todo lo que hay que saber de Dietrich Schwanitz. Ed. Taurus.

Enyors

"Me faltas. Como falta el dos para que con el uno sean veintiuno. Me faltas. En la misma proporción que me sobra cama."

Coloma Fernández-Armero.

Bloomsbury

Fa uns dies que visc a Bloomsbury.

A partir de la lectura d'un article sobre Virginia Woolf i la seva relació amb Vita Sackville-West al suplement dominical de El País, vaig recuperar la biografia de la filla de Vanessa Bell i l'anàlisi de la relació fraternal entre Vanessa i Virginia, que reposaven a la pila dels "per llegir", des de fa molt de temps.

M'agrada compondre'm una imatge de la vida del cercle de Bloomsbury més que llegir les seves obres (al marge de les novel·les de la Woolf).

M'agrada recordar la frase de Wilde que deia que convertir-se (ell mateix o la seva vida) en una obra d'art li interessava més que crear-ne una.

Us deixo, vaig a fer una tetera ben plena i me'n torno a l'Anglaterra de principis del segle XX.

Observar

"Hi ha dies, quan vaig a comprar al mercat del poble, a mig matí, que m'encanto en algun gest entrevist i em deixo portar, no ho puc evitar. A vegades, per exemple, mentre estic fent cua en una parada, observo una noia que no conec (però que sé que es diu Menta, he sentit com la cridaven) també espera el seu torn. La veig allà dreta, quieta i en silenci, la mirada perduda; amb una mà aguanta un cabàs de ràfia (d'on treuen el cap, si és el cas, les fulles d'un enciam o una barra de pa), i l'altra mà se la passa mecànicament pels cabells curts, castanys, encara una mica aixafats pel coixí. Hi ha dies que, quan la miro, la veig badallar: obre la boca i fa un badall gros, ample, llarg (i me l'encomana); després parpalleja per desfer la mirada perduda, els ulls que havia fixat en qualsevol detall (l'esclat vermell d'un pom de roses, el fluorescent violeta del matamosques, el pot gegant de les olives negres) i mig abaltida comprova que encara no li toca a ella. Quan la Menta badalla, sento per ella una profunda tendresa: la miro - fixo la vista en la mà dels seus cabells- i començo a imaginar-me les hores que acaba de viure; vaig enrere amb ella i la veig entrar, fa un moment, a l'escala de casa seva per on ha sortit, després la veig pujar per l'ascensor que en realitat baixa, i a continuació la veig com obre la porta de casa seva. De recules entro amb ella al pis i hi passejo. A la cuina hi ha els plats del sopar a l'aigüera (l'aixeta degota i deixa caure sobre un dels plats, el de dalt de tot, gotes d'aigua tèbia, i damunt l'aigua estancada s'hi va formant una lleu pel·lícula d'oli que amb el sol que entra per la finestra es desfà en tot de reflexos tornassolats), i a la tauleta de fòrmica encara hi ha dues tasses amb restes de cafè, dos tovallons, una sucrera i un paquet de galetes mig buit, també hi ha engrunes i gotes seques de cafè amb llet (amb les quals, somnio, la Menta i jo fem el test de Rorschach).

Podria seguir anant enrere, però m'aturo perquè en realitat no vull veure la Menta i el seu home esmorzant, no vull veure les seves cares mentre masteguen les galetes en silenci, no tinc ganes de sentir el xiulet de la cafetera i després (abans) la sonsònia matinera del molinet de cafè; m'estimo més canviar, sortir de la cuina i caminar pel passadís, veure-hi penjats els puzzles emmarcats que són reproduccions de quadres famosos -el nen arlequí de Picasso, el crist de Dalí-, i al cap d'una estona entrar a la seva habitació: veure-hi el llit desfet, amb els llençols rebregats al capdavall i la forma dels cossos encara no del tot desapareguda (si en tinc, d'imaginació). I aleshores un nou gest de la Menta, quan l'observo atentament a la parada del mercat, m'allibera d'aquests pensaments i em torna a la realitat: un gest tan breu i senzill - perquè ho entenguis, lector- com veure-li la mà dreta que deixa d'allisar-se els cabells castanys i lentament, sense cap gravetat, baixa fins al cul de vint-i-vuit anys (calculo jo), el palpa per sobre les malles i a continuació, amb dos dits, pinça les calcetes i les estira per la vora durant un segon llarg, tot just per posar-se-les bé. I de tot això, fixa-t'hi, sembla que no se n'adoni ningú."

Extret de Pell d'armadillo de Jordi Puntí. Ed. Proa.

El amor dura tres años (III)

Nuestra generación tiene una pésima educación en el terreno sexual. Creemos saberlo todo, porque vivimos bombardeados por pelis porno y porque nuestros padres han hecho su llamémosle revolución sexual. Pero todo el mundo sabe que la revolución sexual nunca tuvo lugar. En el sexo, al igual que en el matrimonio, nada se ha movido ni un milímetro desde hace un siglo. Nos acercamos al año 2000 y las costumbres son las mismas que en el XIX, y algo más modernas que en el XVIII. Los tíos son machistas, torpes, tímidos, y las chicas són púdicas, reacias, acomplejadas por la idea de que las tomen por unas ninfómanas. La prueba de que nuestra generación es sexualmente nula es el éxito de programas que hablan de sexo en la radio y la televisión, el ínfimo porcentaje de jóvenes que se pone preservativo para hacer el amor. Esto confirma que son incapaces de hablar del tema con normalidad. Así que imaginad, si los jóvenes son malos, los jóvenes burgueses a la fuerza tienen que ser... Una catástrofe.

Frédéric Beigbeder. El amor dura tres años. ed. Anagrama.

El amor dura tres años (II)

El amor que dura tres años es el que no ha superado montañas o frecuentado los bajos fondos, el que ha sido servido en bandeja. El amor sólo dura si ambos saben lo que cuesta, y vale más pagar por anticipado, si no te arriesgas a tener que pagar la cuenta a posteriori. No hemos sido preparados para la felicidad porque no estamos preparados para el dolor. Hemos crecido en la religión de la comodidad. Tenemos que saber quiénes somos y a quién amamos. Tenemos que estar agotados para vivir una historia inagotable.

Frédéric Beigbeder. El amor dura tres años. ed. Anagrama.

El amor dura tres años (I)

En una fiesta, seducir consiste básicamente en reducir distancias. Hay que conseguir ganar terreno, centímetro a centímetro, sin que se note demasiado. Si ves a una chica que te gusta, hay que acercarse (a 2 metros). Si a esa distancia te sigue gustando, te pones a hablar con ella (a 1 metro). Si tus chorradas la hacen sonreír, la invitas a bailar o a tomar una copa (a 50 centímetros). Luego, te sientas a su lado (a 30 centímetros). Cuando sus ojos empiecen a brillar, deberás colocar cuidadosamente un mechón de pelo rebelde detrás de su oreja (a 15 centímetros). Si permite que le toques el pelo, háblale acercándote un poco más (a 8 centímetros). Si notas que su respiración se acelera, pega tus labios a los suyos (a 0 centímetros). Evidentemente, el objetivo de toda esta estrategia consiste en lograr una distancia negativa producida por la penetración de un cuerpo extraño en el interior de la persona en cuestión (aproximadamente 12 centímetros según la media nacional).

Frédéric Beigbeder. El amor dura tres años. ed. Anagrama.

Wabi-sabi

El wabi-sabi sugiere que la belleza es un acontecimiento dinámico que se produce entre uno mismo y algo más. La belleza puede aparecer espontáneamente en cualquier momento en que se den las circunstancias, el contexto o el punto de vista adecuados. La belleza es pues un estado de alteración de la conciencia, un momento extraordinario de poesía y gracia.

Repasso aquest dies el llibre de Leonard Koren "Wabi-Sabi para Artistas, Diseñadores, Poetas y Filósofos". Vaig trobant-hi coses interessants (encara que no sóc ni artista, ni dissenyadora, ni poeta, ni filòsof; només una flaneuse).

Placeres de la invisibilidad

Otro domingo más, otra parada más y ahí está la muchacha, puntual en su espera, expuesta al sol de la estación como ropa tendida, la mano haciendo de visera, el flequillo de seda negra cortado por ella misma, manos de modista, los labios pintados de carmín prestado. El cercanías se detiene y ella sube sin prisa en el primer vagón, como es su costumbre, observada por el muchacho impaciente sentado al fondo, junto a la ventana, y se acerca hacia él arrastrando los pies, como si caminara por la playa, y se sienta frente a él sin mirarle. Nunca le mira. El muchacho olfatea si disimulo el aire que ella trae consigo. Placeres de la invisibilidad. Prosigue la marcha.

de "El paraguas del Káiser", de Josan Hatero a "Tu parte del trato". Ed. Debate.

Vous êtes ce que vous êtes et ça m'enchante.

Vous êtes ce que vous êtes et ça m'enchante
Silence, et puis
Venez vite.
Vite, donnez-moi un peu de votre force.
Venez dans mon visage.

"C'est tout". M.Duras.

Aguardad

"Aguardad- ¡soy una persona que se está organizando!

Peter Handke. Historia del lápiz. Vida y escritura.

Però estic massa impacient, vull actualitzar constantment aquesta pàgina. Fa pena veure-la masses hores igual.

La aventura de un soldado

Ja he penjat aquell conte de Calvino del soldat i la vídua en un tren.

Calvino

El asiento del tren era pues bastante cómodo par dos y Tomagra podía sentir la extrema cercanía de la señora sin el temor de ofenderla con su contacto. Pero, razonó, lo cierto es que, pese a ser una señora, no había demostrado que ni él ni la aspereza de su uniforme la disgustaran, de lo contrario se habría sentado más lejos. Y, al pensarlo sus músculos, que estaban contraídos y achatados, se aflojaron libres y serenos; más aún, sin que él se moviera trataron de expandirse al máximo, y la pierna con sus tendones tensos, separada de la tela misma del pantalón, se estiró, llenó a su vez el paño que la cubría, y el paño rozó la negra seda de la viuda, y a través de ese paño y esa seda, la pierna del soldado se adhería a la de ella con un movimiento blando y fugaz, como un encuentro de tiburones, con un expandirse de ondas en sus venas hacia las venas de ella.

La aventura de un soldado
Italo Calvino.

No hay quien lo entienda.

No hay quien lo entienda. Es una de esas cosas que es mejor no pensarlas, porque si no puedes acabar volviéndote loco. Cuando se cae un cuadro. Cuando despiertas una mañana y ya no la amas. Cuando abres el periódico y lees que ha estallado la guerra. Cuando ves un tren y piensas tengo que largarme de aquí. Cuando te miras en el espejo y te das cuenta de que eres viejo.

Novecento Alessandro Baricco

Per la Gyd que va fer que una de les parades del Virginian fos aquí.

"Ay, querido, se me había

"Ay, querido, se me había olvidado que ya no estoy enamorada de ti" va dir Peggy Guggenheim a Samuel Beckett.

He (abandonat) alliberat un llibre

He (abandonat) alliberat un llibre per primera vegada. És una sensació estranya. Deu ser com emancipar un fill.

Dues hores després encara s'està tot sol allà on l'he deixat. Que no ho veu ningú que necessita que el recullin?

Lobo Antunes

"Escribir", dice Lobo Antunes, "es como drogarse, se empieza por puro placer, y acabas organizando tu vida como los drogados, en torno a tu vicio. Y ésa es mi vida. Hasta cuando sufro lo vivo como un desdoblamiento: el hombre está sufriendo, y el escritor está pensando en cómo aprovechar este sufrimiento para su trabajo".

(El mal de Montano, Enrique Vila-Matas, Ed. Anagrama, p.195).

Una esperança per a la democràcia

Ahir vaig estar a la presentació del llibre "Porto alegre. Una esperanza para la democracia", ed. Debate, que organitzava la meva estimada musa del sud.

L'acte estava presentat per l'editor de Debate, Constantino Biértolo i el titular de la Càtedra Unesco sobre pau i Drets Humans de la UAB, Vicenç Fisas (recent dimitit del Fòrum 2004 per discrepàncies sobre l'encaminament del futur esdeveniment).

Fisas va deixar-nos la pell de gallina a tots quan va explicar que aquell mateix matí l'havia trucat un periodista per entrevistar-lo. L'entrevista, li va dir el periodista, s'ha de fer abans del dia X perquè a partir d'aquell dia els periodistes tindran vetada la llibertat individual de proposar entrevistats (!!!!). "Et truco desde casa perquè a la redacció ja tenim els telèfons punxats".

Un símptoma més del caracter pre-bèl·lic dels nostres dies i de com la nostra societat s'arrossega enrera com un cranc, començant per violar la llibertat de premsa.

TBR (to be read)

He fet una llista de tots els llibres que s'acumulen per les estanteries i que no he llegit.

La majoria tenen un punt de lectura en les primeres vint pàgines. Han estat comprats compulsivament i començats a llegir durant el trajecte de retorn a casa. Després s'han posat a la cua dels llibres per llegir.

M'he auto-prohibit comprar cap més llibre fins que no acabi amb aquesta llista. Ara em toca llegir compulsivament per poder seguir comprant complusivament allò que m'atrau a les llibreries. Per consolar-me he fet una altra llista amb els llibres que vull adquirir quan acabi els que ja tinc.

Evidentment, ara mateix, em resulten més atractius els que no tinc! Passa com amb tot, no?

Kawabata

Busqueu com sigui la manera de llegir els llibres de Yasunari Kawabata!

Us recomano especialment Lo bello y lo triste, que ha recuperat l'editorial Emecé dins de la seva fantàstica col·lecció Lingua Franca.

Si en teniu oportunitat llegiu també Una grulla en la taza de te.

Jo em traslladaria ara mateix al Japó de les cases de te on s'aprecia la bellesa de les coses senzilles que sembla que nosaltres hem oblidat.