flaneuse

Creuant-nos

Diumenge ben assolellat, enfilem les curves i estrenem aperitius vora el mar. Mentre mengem calamarsons i el nas se’m posa com aquell dia a Cascais, passen en Rubén i la Sílvie, jo amb samarreta de tirants, tu amb camisa i ells encara tan abrigats, poca estona fa que passegen per Sitges.

Avui repetim platja però urbana, bicicleta avall, fideus en capses de cartró, flashmob institucionalitzada a la Reial, més premsa que espontanis, marxem cinc minuts abans preguntant-nos quants bloggers dels que no coneixem la cara s’han quedat allà esperant a congelar-se davant les càmares del K3 i ens trobem al Culturista, l’home dels cinc mil dòlars (Albert, que amb cinc mil dòlars ja no fem res!) el que es tira i mai sé ben bé de quin precipici. Però el que cau pel fotolog del Forns val la pena recollir-ho (preneu nota companys de ny).

Quan els germans Barnils em van demanar que els recomanés els blogs que ara llegeixo vaig parlar d’aquests tres i trobar-los pels carrers és una mica com veure passar un actor de serial de TV3, el saludaries com si fos de casa encara que ell no et reconeixés.

Facebook Cocktail Bar

“El lanzamiento de un nuevo sitio web de redes sociales es como la inauguración de un bar en un barrio de la ciudad” que precisamente por ser el más reciente, por tener un nombre nuevo, por haber sido remodelado o relanzado con un nuevo formato, logrará atraer una enorme circulación de gente “antes de caer indefectiblemente en el olvido, con la resaca del día siguiente”, pasando su magnetismo al “próximo más reciente”, en una interminable carrera de postas en busca del lugar en donde “todos los que son alguien tienen que estar”.

Zygmunt Bauman. Vida de consumo

Ahir gairebé tots els que em felicitaven l’aniversari es prenien una copa a la barra del Facebook.

Em segueixen

M’he fet seguir. He posat un component emocionant a les meves passes, he contractat una agència que segueix i documenta allò que faig. M’he convertit jo mateixa en el marit gelós, l’amant impacient, la veïna xafardera, la mare controladora, l’amiga inquisitiva, el gran germà, l’ull que tot ho veu i tot ho espia. Sóc l’exhibicionista i la voyeuse.

Tot l’historial queda aquí: El rastre digital de la Flaneuse.

Evolució

La diferència entre els posts de quan vam començar i els d’avui és que ara tot ho trobes a youtube.

De quan compràvem postals

Han tancat l’estamperia Artigues de la plaça del Pi.

Recordo haver-hi passat llargues estones rebuscant postals per forrar les carpetes primer, i després per tenir les imatges sobre les que ens examinaven.

Ara després de molts anys de no dedicar-hi cap atenció, el bisbat ha decidit recuperar l’edifici i cal que la botiga tanqui. Tanca, doncs, la botiga més antiga de Barcelona. En quatre dies hi hauran posat una altra gelateria com a la resta de locals de la plaça.

Altres formes de bloguejar

Ahir un amic em recriminava l’abandonament d’aquest blog i jo no vaig poder més que donar-li la raó. Aquest matí però pensava que la meva activitat a la xarxa no ha disminuït gens des de l’últim post, només que potser no passa necessàriament per la Flaneuse.

Hi ha a la xarxa maneres molt diverses de fer el mateix que sovint omplia els posts d’aquest blog: senyalar llocs interessants de la xarxa, capturar imatges significatives, seguir el pas d’amics, coneguts i desconeguts a través de xarxes socials, etc.

No vaig referenciar quan tocava el tancament de l’aeroplà de la Tina, que ha estat molt bona companya blogaire durant anys, potser perquè no me’ls acabo de creure mai els tancaments de blogs, la majoria tard o d’hora reapareixen en una altra url, amb una nova perspectiva i perquè a més seguint a la Tina en la seva activitat a flickr segueixo veient el Raval des dels seus ulls i el món amb el seu filtre a través de la seva selecció de favorits.

He descobert diversos blogs i connexions que he anat agregant al meu lector de feeds online per a compartir-los, he descobert amics que segueixen els meus links a del.icio.us i a la vegada m’he aprofitat dels seus links fent cada vegada més real i tangible el concepte de xarxa.

Si la Flaneuse s’amaga, busqueu-la passejant per la xarxa.

Apunts de la setmana

Els de 37signals fan un nou llençament: Highrise. M'hi llanço de cap, després del tadalist, el basecamp, el backpackit, ja sé que aquestes aplicacions només tenen sentit si les uses regularment, però aquesta gent cada vegada ho fan millor.

A Girona em dónen una vedella que es desfà a la boca i veig en directe per primera vegada en Toni Puig i els seus brillants gràfics com a alternativa a tants powerpoints avorrits. Els amfitrions, els Centres Cívics de Girona.

Un munt de nous papers per llegir.

Per cert, en els darrers mesos per anar per aquests móns és imprescindible citar diverses vegades la modernitat líquida de Bauman. Poseu-vos-ho a la boca tantes vegades com calgui.

Estic apunt de comprar un carregament d'Actionpads a la gent de Behance. Però els compraria també el disseny de la web, la idea i un munt de propostes.

El concert a Verges en directe i la poesia a Nova York a través de les webs.

Em cauen els llibres de les mans

A la tertúlia del Bassas aquest matí comenten un notícia (que no saben on han llegit) que diu que molts lectors confessen no haver acabat els clàssics i, fins i tot, que alguns best-sellers també han estat abandonats a mitja lectura.

Ells, els tertulians del Bassas, resulta que mai no han deixat un llibre per acabar, perquè ells saben triar el que llegeixen; perquè observen els llibres abans de començar-ne la lectura, els tenen ben referenciats, els suspesen, els pesen, gairebé diria que els oloren i això els fa encertar el tret i, clàssic que es posen davant, clàssic que acaben. Alguns almenys reconeixen que per facilitar-se la digestió, s'han limitat als clàssics del segle XX, així no deuen correr el perill de cometre l'heretgia de deixar un novel·lot del XIX abandonat amb un punt de llibre a l'interior.

Quina "pose" més antiga! Valga'm déu! Si un llibre no et pot caure de les mans ja podem anar plegant! Quina manera més hàbil d'animar la gent a llegir si resulta que peti qui peti has d'empassar-te totes i cada una de les pàgines dels llibres que comences!

N'hi ha que no poden acabar-se un bon plat d'arròs amb llamàntol, n'hi ha que s'adormen davant d'una bona pel·lícula, n'hi ha que desconnecten una estona davant de la més interessant de les ponències. Senyors, que no passa res, que podem dir que els clàssics i qulasevol llibre pot no motivar-te prou per seguir-lo, que tot té un moment o potser cap, que no tens perquè pensar que Guerra i pau és el llibre de la teva vida i haver-lo llegit fins a l'última frase, ni una i molt menys dues vegades, com presumien els senyors de la ràdio.

L'Albert Forns m'ha diagnosticat Llibrofàgia. És un honor ;).

Retalls de l'entorn

Rescato una marieta que passeja per les ratlles de colors d'uns mitjons que proven d'eixugar-se en els estenedors de casa. Tan lluny d'un camp verd. Emoció de trobar petites mostres de natura a la ciutat, com el paisatge controlat del pati d'illa on veïns més afortunats esgarrapen hores al sol i mantenen un jardí.

En un semàfor de Rambla Catalunya s'aturen una parella de ciclistes urbans, ella recita en anglès i arrenca veloç quan canvia a verd la llum mentre li etziba al seu acompanyant "És Shakespeare, tio!"

Si sabés com vestir aquests retalls que em criden l'atenció al final encara en sortiria alguna cosa digna de llegir, un altre amb més gràcia trobaria el fil per explicar-vos alguna història, o els rependria d'aquí a un temps camuflats dins d'algun altre relat. Jo no les sé fer aquestes coses, només sé observar allò que passa al meu voltant i per això ara ho retallo i guardo a la meva capsa màgica: la flaneuse.

Algú que tanqui la porta

No podia tancar l'any amb la casa cap per avall, totes les finestres obertes, encara els llençols d'estiu per desar i anar notant una gelor que se'm ficava endins. Vès, al final, li he dit a en Bec de Lampe: agafa les eines que més val acabar la mudança i que no ens trobi el 2007 aquí com si això fos un apartament de la platja.

Així que ja hi tornem, encara amb algunes taules per falcar, algun interruptor que canviar i aquesta mena de coses, però una mica més endreçats per començar l'any amb la Flaneuse a punt.

Ben retrobats si passeu per aquí, els comentaris els podeu deixar a la bústia flaneuse de can gmail.

Final d'estiu

Les revistes de tendències no ho diuen però ahir tots els nois interessants duien polos blaus amb ratlletes. I els balcons i terrasses de Gràcia eren plens d'amics que s'explicaven com havien aconseguit recuperar les maletes a l'aeroport.

L'estiu s'acaba.

Injustificable

El Roto a El País

Podeu signar una petició per exigir el respecte de les vides dels civils al Líban, aquí:

Reservat per a clients

Cafè amb gel entre setmana al Pulitzer. Hi ha llocs a la ciutat que per un totalment poc fonamentat pudor deixem només per als turistes. No m'estranya que adorin Barcelona, els hem reservat espais exclusius dels quals els barcelonins no ens atrevim a fer-ne ús.

Jo voldria una sala enorme amb grans sofàs d'estils diversos, coixins molsuts, tauletes de revista. A casa no m'hi caben, així que passo la tarda prenent cafè amb gel al bar de l'hotel Pulitzer i desconnecto més del que em podia imaginar. Sóc estrangera ara i aquí. A casa m'esperen masses encàrrecs que no vull fer.

Companys de viatge

Passaven vint minuts de les nou del matí quan he enfilat Rambla Catalunya avall des de la Diagonal. Fins a arribar a la Gran Via m'he creuat amb vint-i-quatre ciclistes urbans. Americanes, corbates, maletins, faldilles, bruses i talons sobre els pedals.

Game over

Tres-cents cinquanta-quatre comentaris en les últimes vint-i-quatre hores aproximadament, tots ells gentilesa de la més variopinta indústria farmacèutica.

Hi ha formes millors de passar una tarda de diumenge que esborrant spam, oi? Bé, només avisar que si mai ha desaparegut algun comentari és que no he sigut prou observadora a l'hora de triar el gra de la palla. Podeu enviar les vostres reclamacions per email.

Així doncs, traint els principis de bona blogger que m'havia marcat, desactivo els comentaris una temporadeta.

À bientôt.

Atrapats als Samy

Al Thalassa d'aquesta nit han passat un reportatge sobre un vaixell de mercaderies que porta 3 anys ancorat al port de Barcelona amb una tripulació de 13 persones convertides en presoneres de la burocràcia, els interessos econòmics i la manca d'escrúpols de la gobalització.

El Samy és un vaixell de càrrega que va ser subhastat a molt baix preu i que ha de ser desvallestat a Nigèria. Una agència de contractació de l'Índia va contractar a 13 tripulants amb l'encàrrec de portar el vaixell fins a Nigèria. No cobraran ni un duro fins que no arribin al punt de desvallestament. Irregularitats en la gestió de la companyia propietària i el mal estat del vaixell van fer que les autoritats portuàries l'arrestessin, i fins que no es resolgui la situació aquests 13 tripulants han quedats atrapats i sense medis per substitir dins del vaixell en una situació cada vegada més precària.

Després de veure el documental he provat de trobar més informació a la xarxa sobre aquest cas, però sembla que no hi ha enlloc que se'n faci ressò. A Thalassa hem vist sovint les pèssimes condicions dels treballadors del mar: transportistes, pescadors, mariners; avui m'assebento de que fa tres anys que 13 persones no poden sortir d'un vaixell amarrat al port de la meva ciutat i em pregunto què hi podem fer. Algú en té més dades?

Fama

Avui en Jeff Bridges es doblegava de dolor a les escales d'entrada del metro de Rambla Catalunya. Era allà assegut als primers graons, patint un atac de dolor, amb les mans pressionant l'estómac, exclamant-se però rebutjant que ningú l'ajudés.

Un vespre d'ara fa uns anys, vaig seguir una estona en Matthew Modine des d'una exposició del CCCB fins al metro de la plaça Universitat, portava una gavardina clàssica de color cru.

Arribant a la plaça Catalunya aquest migdia m'he creuat l'Antonia Dell'Atte amagada sota una gorra de propaganda de Movistar.

De tots aquests personatges, probablement l'únic que era qui semblava ser era qui menys m'interessava.

Despistada

Hi ha dies que tot es gira de l'inrevés. Surts de casa i t'adones a mig matí que has oblidat el mòbil entre els coixins del sofà. Al migdia tornes cap a casa i quan hi arribes visualitzes les claus dins la butxaca de la bossa que has deixat al despatx.

Fa uns dies que et rebel·les tu sola contra l'ordre que t'havies imposat, però potser no cal convertir-se en l'ésser més despistat del planeta d'un dia per l'altre.

Nerds

Aquesta setmana vaig passar-ho d'allò més bé escoltant a l'Oriol Ibars evangelitzant sobre el poder d'internet davant d'un grup de persones vinculades al món cultural i de la comunicació local.

El consultor de Multiplica va fer una breu presentació que pretenia explicar com de fàcil és avui en dia per a tothom generar continugts a Internet a través de serveis com els espais gratuïts de publicació de blogs, de fotografies, de vídeo (blogger, flickr, youtbe, etc.).

L'auditori feia cara d'astorat. No sé si el que l'autor de buenoparacomer volia vendre com una cosa tan senzilla era interpretada com una cosa realment assequible per als que l'escoltaven.

Abans de començar, el coordinador de l'acte va presentar al ponent llegint textualment la presentació que podeu trobar al seu perfil de Multiplica. I jo crec que aquí és on hi ha el problema, aquí és on la gent no és capaç de creure que el que algú que diu que va connenctar el seu primer mòdem l'any 92 qualifica de fàcil sigui realment fàcil també per ells.

Potser el que cal és que els que són menys nerds provin d'explicar a la resta que no cal haver encès un mòdem mai a la vida per a escriure un blog i penjar les fotos a flickr, perquè sinó no s'ho creuen.

No sé si tornar

Aquestes setmanes descanso de blog. Necessito treure'm la disfressa de Flaneuse una temporada sense haver de mostrar-me a mi mateixa. Totes les identitats a internet són fragmentàries i esclavitzen la resta de nosaltres. A la blogosfera encara més.

Seguiré per aquí mentre penso si buscar un altre vestit, un altre nom, una altra veu, mentre penso si això és possible o si en realitat d'on no n'hi ha no en raja. La culpa de ben segur no és de la Flaneuse sinó meva.

Perquè quan em sembla que em decideixo a tancar-ho tot plegat, segueixo creient fermament en les possibilitats d'expressió, de sorpresa, de descobriments que ens dóna la xarxa, segueixo necessitant tenir un lloc on anotar tota una sèrie de troballes i creix el desig d'arribar a tenir un cert discurs propi del qual tots aquests posts són només esbossos i apunts.

Un blog és un blog és un blog. Res més. Cap gran cosa. Només anotacions que amb una mica de sort no arribaran massa lluny. Només ganes de dir alguna cosa, xiuxiuejar-la entre amics, buscar un diàleg de cafè a mitja tarda.

Potser és només que tinc un empatx de teïna i més valdria que sortís a prendre unes birres.

Et noto estranya

La Flaneuse fa un parell de dies que ha canviat d'imatge però no n'havia dit res perquè es pensava que saltava a la vista.

Nois, a les dones quan anem a gastar-nos els quartos a la perruqueria ens agrada que ens piropegin, que ens diguin que ens queda molt bé (encara que sigui mentida i us costi avesar-vos al nou color). I no haver d'aguantar aquella mirada de "et noto estranya però no sé què és? estrenes ulleres?"

I estic segura que als perruquers també els agradaria un reconeixement de la seva feina, no diguem ja als soferts programadors i dissenyadors que renoven la imatge de blogs per amor a l'art o a la bloguera en qüestió.

Apa, us espero! Què en dieu de la Flaneuse del 2006?

Comentari número 1000

Després de netejar d'spam la base de dades, m'adono que ja fa gairebé dos mesos que la Flaneuse va superar els 1000 comentaris des de que s'estructura en Movable Type (lamentablement els comentairs a Haloscan dels primers sis mesos de blog es van perdre).

M'ha fet gràcies de veure quin era el comentari número 1000 i aquí el teniu, no podia ser una altre que l'Aleppo!

i de Milà, una escapadeta a Como, o a Bergamo, o a Brescia, o a Pavia ...

Aleppo. Comentari al post Tancant l'any

3 de febrer

Divendres la Marta Peirano publicava un post força introspectiu a La Petite Claudine, divendres era 3 de febrer i justament La Flaneuse feia tres anys i jo em plantejava si era un bon moment per posar punt final al blog, però potser com diu l'Albert és la mateixa tonteria mantenir-lo obert que tancar-lo. No deixeu de llegir tot el que diu la Petite Claudine, jo me'n quedo uns fragments perquè mai saps quan tancaran un blog i et quedaràs sense aquelles frases que t'havien remogut un mica.

Porque con esa cara me ha recordado que hubo otra yo que no era tan limpia, tan moderna, tan profesional como ésta que ustedes conocen y que me gustaba mucho más. Porque me lo creo con todas las letras y me da igual que sea o que no sea porque para mí ya es, comparado con el 99% de lo que leo y de lo que escribo yo. Aunque ya casi no leo libros. ¿Lo he dicho ya? Ahora sólo leo cosas en la Red.

Hernán tiene razón, estamos podridos. Pero no es, perdona que te diga, por petulancia o por arrogancia sino por pura y simple cobardía. Y te lo dice una medio uruguaya. Porque ya no escribimos porque no podemos evitarlo sino por dinero, por miedo o por vanidad, y a veces por las tres juntas como es mi caso. Porque hace mucho que no leemos otra cosa que a nosotros mismos y a nuestros amigos, para comparar. Y a veces hasta publicamos cosas que no hemos leído y recomendamos películas que no hemos visto, como cuando me ganaba la vida escribiendo catálogos de nuevas tecnologías para la Fnac. Y nos vamos cubriendo los golpes antes de que lleguen con chistes para cuatro listos y cinismos de esos de estar de vuelta de todo como el que se rapa media cabeza y se tiñe de verde la otra mitad para poder decir que el mundo no le comprende y no que está muerto de miedo y no se atreve a dar la cara tal cual por si se la parten. En esas estamos. Pero ésto lo explicaba mucho mejor Tones en un post que, según él, iba de la muerte de la ironía y que no sé si me impresionó a mi sola. Diciembre de 2004. Aquí integridad ya no sé, pero memoria, la que quieran. (...)

A veces me canso de hacer este blog. Porque -¿lo he dicho ya?- ya no soy yo. Ya no leo libros. Ya no me acuerdo de la gente a la que conozco y que probablemente es parecida a mí; o quizá ya no se me acercan como hacían antes, espantados por esta petite que ya no soy yo y que no sé quién es. (...)

No sé qué estamos haciendo. Esta revolución nuestra de los blogs en la que puse una fe sin fisuras me tiene desconcertada y perdida. Igual soy yo, que me dejo distraer fácilmente por los enlaces. Será que los href no me dejan ver el bosque. Pero creo que no soy yo sola y estas navidades me he acordado de mi vida antes de la Red. Y me ha gustado.

Eso no significa que vaya a dejar la Red, ni mucho menos. Pero aquí hace falta que cambien las cosas. No se como ni cuándo, si para bien o para mal pero sé que estamos en crisis. Y sé que no soy la única. Y esto no lo digo porque lleve una semana con gripe escuchando Seventeen Seconds, las versiones de la Chan Marshall y leyendo números atrasados de Optic Nerve. Lo digo porque alguien tenía que decirlo. Qué coño.

Marta Peirano. zombie.blogspot.com a La Petite claudine. 3 de febrer 2006

escriu, escriu!

Escriu, escriu, tant li fa què escriguis, tu escriu. Abans d'arribar al despatx normalment ja he llegit uns quants correus pendents i l'actualització dels blogs que segueixo, l'exterior m'entra al cap abans de poder escoltar-me a mi mateixa. M'hi fa pensar la Itzpapalotl i els seus egoísmos necesarios ocasionales, m'hi fan pensar les 100 idees de la Keri Smith.

Fa fred, dec hores de feina perquè als matins no m'atreveixo a sortir del llit, voldria venir a Londres i no puc, que arribés la primavera i els dies es fessin més llargs, banyar-me de sol amb la jaqueta posada en una terrassa menjant un bon croissant a poc a poc, voldria que m'agradés el cafè amb llet, voldria que controlar una convocatòria d'inscripcions no s'hagués de fer entre masses caps i tantes mans, voldria que un cap no tingués tanta por del seu cap, voldria veure tots les capítols de Six feet under en una llarga marató i tenir una catifa nova i molsuda que no s'embrutés.

Voldria parlar-vos dels llibres que he llegit, ser capaç d'expressar les associacions d'idees que em susciten, poder deixar en vint línies el viatge que m'han provocat, no fer un resum de l'argument ni tan sols intentar fer-ne una ressenya sinó poder deixar una traça de la meva experiència lectora i així poder posar-la al costat d'altres i veure que un llibre és l'oportunitat de moltes lectures diferents.

He sortit a menjar una amanida i un panini caprese, porto un paraigües que diu que és temps de sopes i van regalar-me amb un pot d'escudella en el metro a finals de l'hivern passat, per un moment quatre gotes que queien s'han congelat i semblava que seria veritat que veuriem la neu, jo no l'he vista però a La Núvia li han tancat els aeroports i es queda a Milà.

No té cap sentit tot plegat, però m'he dit "escriu, escriu..."

Ecos de societat o frivolitats de moda

El sr. Sostres ahir per a la presentació del seu llibre a La Casa del Llibre de Barcelona, va triar una samarreta de màniga llarga (no dubtem que d'Armani o d'alguna altra bona casa des les que ell prefereix) d'un desafortunat color verd fosc massa semblant al color corporatiu de la llibreria. Segur que li hagués quedat molt bé amb una de les armilles dels dependents, però si ets l'autor del llibre a presentar més val que destaquis una mica, no?

Abracadabra!

Algú dirà que 38 tones de pes són difícils d'extraviar, però està clar que tot depèn de la froma que prenguin.

Un important artista nord-americà va rebre l'encàrrec d'un centre d'art nacional de realitzar una escultura per a les seves noves col·leccions. Qualsevol centre d'art que es vulgui fer respectar una mica ha de tenir obres dels més importants artistes nord-americans. L'obra es va fer, es va pagar, es va mostrar en una exposició i aleshores no van saber què fer-ne. Resulta que era massa grossa i pesada.

Així doncs van demanar a uns industrials que guardessin les 38 tones de pes, però potser es van oblidar de fer-los entendre que encara que només sembléssin 38 tones de metall en forma cúbica, allò valia uns quants miliions de pessetes (36 en el moment de la seva compra, però ja se sap que el mercat de l'art és fluctuant). Catorze anys després, els del museu han tingut el caprici de voler a mostrar l'escultura que els pertany, i s'han trobat que l'empresa a qui l'havien cedit va fer fallida i ningú no sap res de les 38 tones de metall.

Ja em direu què ens fa més falta: anar comprant obres d'art o una administració que sàpiga gestionar-les.

El Reina Sofía carece de documentos desde 1992 sobre la escultura de Serra extraviada El museo y la policía buscan pistas en torno a la desaparición de la pieza de 38 toneladas

EL PAÍS - Cultura - 19-01-2006 .
dirección del Museo Nacional Reina Sofía y la policía judicial carecían ayer de información sobre el paradero de la escultura Equal-Parallel / Guernica-Bengasi, de 38 toneladas de peso, realizada por el artista estadounidense Richard Serra en 1986. La última documentación disponible es de 1992, el año en que se produce la quiebra de la empresa Macarrón, SA, que tenía depositada la pieza en su nave de Arganda del Rey (Madrid) desde noviembre de 1990. "Es un delito contra el patrimonio del Estado", afirma la directora del museo, Ana Martínez de Aguilar.

El Reina Sofía contó ayer el caso Serra en una nota informativa ante "la negativa de devolución por parte de una empresa de almacenaje de obra de arte" de la escultura de Richard Serra (San Francisco, 1939), una pieza concebida para los comienzos del museo, cuando funcionaba como centro de arte. La escultura formó parte de la exposición Referencias: un encuentro artístico en el tiempo, entre mayo y septiembre de 1986, comisariada por Carmen Giménez, y en abril del año siguiente fue adquirida al artista por el Ministerio de Cultura por 450.000 marcos alemanes (36 millones de pesetas).

En marzo de 1988, al carecer el centro de un lugar adecuado para su almacenaje, por el peso y tamaño de la escultura, se deposita en la empresa Fluiters, SA. La nota del museo señala que la pieza vuelve al Reina Sofía a partir del 31 de octubre de 1990, con motivo de la inauguración del museo nacional, para compartir el espacio de la mayor sala, la A1, en la planta baja, con otras esculturas de Anish Kapoor y Barnett Newman. "Entre el 22 y el 25 de noviembre de ese año se realiza el desmontaje y posteriormente se deposita en la empresa Macarrón, SA".

El Reina Sofía señala que, según la documentación disponible en sus archivos, "en el año 1992 la obra continúa almacenada en la empresa especializada Macarrón, SA". La actual directora del museo, Ana Martínez de Aguilar, plantea un nuevo plan museológico centrado en la colección permanente, y se analizan todos los fondos y depósitos del museo. "En octubre de 2005, la obra de Serra se reclama a Macarrón, SA, donde estaba depositada y se encuentran dificultades para su retorno, puesto que el titular de la empresa manifiesta desconocer su paradero".

El paso siguiente, "dada la gravedad de la situación", es informar al Ministerio de Cultura, "que encarga una investigación interna al gerente del museo". Con las conclusiones de este informe, y siguiendo sus recomendaciones, el subsecretario de Cultura, Antonio Hidalgo, remite el caso a la Brigada de Delitos contra el Patrimonio Histórico de la Policía Judicial "para investigar si hay algún tipo de actuación ilícita o constitutiva de delito".

La policía investiga desde finales del año pasado. "Hemos avanzado poquito a poquito", señaló ayer una fuente de la investigación, que destaca la dificultad del caso por el tiempo transcurrido, la desaparición de la empresa y el cambio de actividad de la nave donde la empresa depositó la escultura de Serra, que, según la ficha técnica, se compone de cuatro bloques de acero con un peso total de 38 toneladas.

La empresa Macarrón, SA, se declara en quiebra en 1992 y sus bienes son embargados en 1998. El Reina Sofía dispone de documentación sobre la obra almacenada hasta 1992, y está "perfectamente identificada y localizada" en 1993, según la directora de entonces, María Corral, que realiza en esa fecha el inventario del museo.

La gerencia del museo confirmó ayer que el titular de la empresa, Jesús Macarrón Jaime, figura con el mismo cargo en la empresa actual Martínez Macarrón y Asociados, SL. La portavoz de esta firma (que figura como Macarrón, Martínez y Asociados, SL, creada en 1997), Juliana Macarrón, desmintió cualquier vinculación con la empresa que guardaba la obra de Serra.

La escultura se almacenó fuera del museo en 1990, siendo director Tomàs Llorens; desde entonces han pasado por la dirección María Corral, José Guirao y Juan Manuel Bonet. El pasado martes, la ministra de Cultura, Carmen Calvo, comentó la situación en la reunión del patronato, y la directora, Martínez de Aguilar, ha trasladado los hechos a Serra, que se encuentra "tristísimo". "Me llama la atención que no se pueda rescatar esa pieza y, aunque sin noticias, confío en que ocurra", declaró la directora.

More design

La Kathy Sierra al seu blog Creating Passionate Users ha fet una llista de desitjos per a la xarxa que podrien ser a la vegada prediccions del que passarà el 2006.

Jo subscric un d'aquests desitjos i animo a tots els bloggers catalans a fer bons propòsits per a l'any vinent en aquest aspecte, perquè navegant a vegades es troba a faltar una mica més de cura. Sembla que vam acabar farts de disseny després de visitar els lavabos d'uns quants bars de copes i ens sembla que els nostres blogs en tenen prou amb les plantilles habituals.

MORE DESIGN

Aesthetics matter, and as more and more young people are being raised with a heightened visual/graphic sensibility, it becomes increasingly more important that we focus on products that don't just work well, but do it with style. Attractive things even work better (or at least we perceive it that way, which may be just as valuable).

Tancant l'any

No hi ha res millor per anar tancant l'any que una escapada a Milà, retrobar-nos amb el fred, els apperitivi, les llums de nadal i l'acolliment dels amics.

Què et sembla, Bec de Lampe, si ho imposem com a tradició?

Les hores del saló de lectura

A través de La Librería he llegit la carta dels editors als responsables de BTV. Crec que val la pena de reclozar-la i fer-la córrer. La Flaneuse a les onze de la nit normalment passeja pels carrers de la son.

“El programa de BTV Saló de lectura vuelve con un horario distinto: alrededor de las 11 de la noche. Todos los editores de esta ciudad seguimos desde hace años la labor excepcional, ejemplar y, en algunos aspectos, heroica que Emilio Manzano y su equipo han llevado a cabo con entusiasmo y eficacia. El sector se ha visto beneficiado de una manera clara y tangible. Entre los muchos y variados factores que contribuyen al impacto de Saló de lectura en la mejor difusión de nuestros libros -gusto, capacidad de comunicación, respetable criterio a la hora de seleccionar títulos e invitados- se contaba hasta ahora la decisión, insólita en el medio, de emitir el programa en horario de máxima audiencia, un detalle que todos aplaudimos ya en octubre del 2001. No entendemos, pues, que se haya desterrado a horarios minoritarios, en el Any del Llibre y precisamente cuando el programa gozaba de mayor audiencia y prestigio, un prestigio forjado no sólo entre los espectadores, sino también entre escritores, libreros y editores, hasta el punto de que su nombre ha rebasado ya las fronteras municipales en las que nació.

Por todo ello, los editores Jorge Herralde (Anagrama), Beatriz de Moura (Tusquets), C. López de Lamadrid (Random House Mondadori), Eulalia Gubern (Anagrama), Juan Díaz (director Debolsillo). Cristóbal Pera (Debate), Mauricio Bach (Destino), Berta Noy (Planeta), Mónica Carmona (Mondadori), Milena Busquéis (RqR), Carme Esteba (Crítica), Eugenia Broggi (Grup 62), Julián Viñuales (Globa Rythm Press), Miguel Aguilar (Random House), Andreu Jaume (Lumen), Malcolm Otero Barral (Destino), Juan Cerezo (Tusquets), Elena Ramírez (Seix Barral) y Silvia Querini (directora Lumen) pedimos a los responsables máximos de BTV que restituyan Saló de lectura a su horario original”.

Les guerres del vi

Contemplant la pantalla col·locada a l'andana d'una estació de metro provo de pensar en els pobres redactors de les notícies que s'esforcen per triar-nos les històries d'actualitat més interessants cada dia per cultivar-nos en els breus intervals que esperem el metro.

No deu ser fàcil. Volem desanimar als ciutadans que es traslladen en metro explicant les misèries del món? Més val que a primera hora del matí no parlem de masses desgràcies, ni de política, ni de res que els pugui alterar. Imagineu què podria passar, si comencen una discussió sobre l'estatut diversos passatgers que després s'han d'encabir a la llauna de sardines que se'ls dóna com a vagó!

Així doncs, penso que potser la tria dels temes els té massa ocupats com per fixar-se dues vegades en allò que escriuen. No és cap novetat, de ben segur que els lectors de la Flaneuse han tingut ocasió de comprovar que l'ortografia no és el punt fort dels de canal metro. Aquest cap de setmana però em va sorprendre llegir els subtítols d'una notícia que explicava que uns científics han descobert que el faraó egipci Tutankhamon bevia vi negre. Ho han pogut esbrinar gràcies a les guerres que es conserven a la seva tomba. Guerres enlloc de gerres: un simple error de g. Però el que em va sorprendre més és que a l'estació de Sants, el canal metro compta amb so, de forma que un locutor llegia per la megafonia els mateixos subtítols que jo, i es va quedar tan ample quan va dir que les guerres conservades a la tomba del faraó han permès saber que preferia el vi negre enlloc del blanc. Ja sabem que el tema no és apassionant, però d'aquí a ni adonar-te del que llegeixes! Potser seria més útil que es deixessin de notícies, ens posessin imatges boniques i música relaxant o bé que informessin de les incidències de la xarxa de TMB.

Obres

Ja feia massa temps que no dedicava algun matí d'entre setmana a passejar per Barcelona. Però avui me n'he tornat cap a casa amb la cua entre les cames o més aviat el cap a punt de petar.

Havia aprofitat que se m'ha esgotat la T50/30 per seguir caminant sense massa destí cap al centre, però després d'arribar fins a La Central de Mallorca i fer una volteta de rigor per la Rambla Catalunya, he decidit ficar-me al metro, renovar el meu títol de transport i deixar la flânerie per quan hagin acabat de foradar cada cantonada de l'Eixample.

Aquesta és la setmana del forat, no és broma (però ara que hi penso, potser en Sergi ho podria aprofitar com a campanya publicitària), pràcticament a totes les cantonades de l'esquerra de l'Eixample hi ha un parell d'operaris amb casc groc, perforant el terra. Estic segura que s'ha de fer, que no ens podem queixar, que de ben segur es tracta de millores. Però totes alhora, converteixen una passejada en un suplici.

Cap a casa, la Flaneuse aviat haurà de canviar de nom si seguim així!

3

M'he creuat tres vegades aquesta tarda la noia de les malles de lleopard roses i els seus dos acompanyants estrafolaris. Totes tres vegades en llocs d'allò més inesperats.

La tercera coincidència m'ha fet venir unes ganes terribles de trucar i explicar-t'ho. Però me n'he estat.

L'interrogant és el paràmetre

He descobert que em fascina seure davant d'una tirallonga de símbols que aparentment no signifiquen res i mirar de treure'n l'entrellat i entendre com funcionen.

No parlo d'aprendre Kanji sinó de passar una tarda de diumenge ajudant-te a que la base de dades entengui la consulta que li demanes i presenti la informació com cal. És com sentir una música i intentar escriure'n la partitura. Jo que sempre m'he sentit tan "de lletres" i resulta que aquest llenguatge de la tecnologia té tanta gramàtica com una novel·la.

I quina alegria descobrir que l'interrogant era el paràmetre!

Shakespeare and Co.

Tot i anar-hi expressament ens va costar de trobar-la. A Shakespeare and Co., aquest estiu reformaven la façana i una gran bastida l'amagava dels curiosos que s'hi acosten per saber alguna cosa més de la llegendària llibreria.

Però hi ha dues històries de Shakespeare and Co., perquè hi ha hagut dues Shakespeare and Co., i totes dues han aconseguit ser llibreries mítiques a Paris.

1919. Paris entreguerres. Sylvia Beach, nascuda a Baltimore sota el nom de Nancy, obre al número 8 de la rue Dupuytren una llibreria anglesa. S'hi reuneixen T.S. Eliot, Hemingway, Scott Fitzgerald, Ezra Pound i Joyce. El 1921, Beach trasllada la llibreria al 12 de la Rue de l'Odeon, just davant de La maison des amis des livres la llibreria francesa d'Adrienne Monnier. Fou allà, a la Shakespeare and Co. de la Rue de l'Odeon on Sylvia Beach publicà el 1922 la primera edició de l'Ulisses de Joyce i provocà així l'enutjament de Gertrude Stein.

Si visiteu la Rue de l'Odeon, però, ja no hi trobareu Shakespeare and Co. Si hagués resistit l'ocupació nazi potser seria l'ocupació de les grans boutiques de la moda internacional qui l'hagueren fet desparèixer del barri de Saint-Germain. Sylvia Beach va ser detinguda per un oficial nazi quan es va negar a vendre-li un exemplar del Finnegans Wake de Joyce. Un cop acabada la guerra, ja no va tornar a obrir la llibreria.

En canvi, davant del Sena i amagada sota una bastida d'obres, hi ha una altra mítica Shakespeare and Co. George Whitman, un altre americà afincat a París, la va obrir als anys 50 amb un altre nom, però cap als anys 60 en honor a Sylvia Beach va decidir rebatejar-la com a Shakespeare and Co.

Podria semblar un oportunista que repren una marca amb cert èxit, però Whitman va ser prou sincer en el seu homenatge i fins i tot va posar el nom de Sylvia Beach a la seva filla: Sylvia Beach Whitman.

La llibreria de la rue de la Bûcherie va acollir també nombrosos escriptors de renom: Henry Miller, Anaïs Nin, Lawrence Durrell o William Burroughs, per exemple. Whitman va obrir la llibreria a qualsevol escriptor que necessités un allotjament a París i així es va crear el costum dels Tumbleweeds.

A canvi de passar les nits a la llibreria, Whitman només demanava als tumbleweeds que llegissin un llibre cada dia, escrivissin una breu autobiografia per a la llibreria i que ajudessin en les tasques del llibreter un parell d'hores.

Encara ara podeu visitar Whitman que als 91 anys segueix rebent joves autors que no poden pagar-se l'allotjament a Paris i la llibreria s'ha convertit en un bon alberg pels lletraferits.

Links:

• Shakespeare and Co.
• Testimoni d'un tumbleweed
• Sylvia Beach a la Wikipedia

hola... (sense obrir del tot la porta)

El sistema de publicació de La Flaneuse, m'avisa que fa 6 dies i 20 hores que no hi escric res de nou. Fa una mica de mal de mirar-s'ho. Aquesta vegada, però, tinc una bona excusa: ja fa una setmana que l'electricitat va arribar chez nous amb més empenta del que és habitual i ens va enviar a prendre vent la majoria d'artefactes que hi teniem endollats. Així doncs, hem quedat desconnectats i ben enfeinats a posar tota mena de reclamacions, buscar garanties que no et dónen i procurar anar reparant els articles de primera necessitat.

Una salutació mentrestant...

Jo també sóc switcher

Com si es tractés de sortir de l'armari, a Libro de Notas l'Antonio Cambronero explica per als neòfits el que suposa abandonar Windows per passar a un altre sistema operatiu.

El canvi ja no és cosa de freakies, dissenyadors o experts, els usuaris de batalla també anem saltant poc a poc. La Flaneuse ja fa un mesos que treball en un Ibook de 12" que s'ha convertit en la nineta dels seus ulls.

Què fas aquesta tarda?

Acabo de rebre el Le cool d'aquesta setmana i veient que avui I'Irving Welsh serà a l'Institut Britànic a les 19:30 h, se m'ha despertat una curiositat: què feu aquest tarda?

Així doncs, us proposo un meme: expliqueu en un post en el vostre weblog o bé a l'apartat de comentaris què teniu pensat de fer aquesta mateixa tarda, potser així ens anirem trobant i tot.

Jo al Britànic em sembla que no m'hi acostaré, la Flaneuse i en Bec de Lampe celebren que potser l'any que vé podran fer vacances motoritzats.

Veïns extra-perfumats

Anotació completament realista: estic sola a casa i crec que moriré ofegada per una forta olor a colònia que ha envaït tot el pis provinent de casa d'algun veí. Coneixeu la sensació d'haver empassat colònia? Si jo ja quasi no respiro, el que s'ha rentat el cap amb perfum deu fer estona que és mort, oi? Algú pot avisar a la urbana?

Flânerie

En Bec de Lampe i la Flaneuse marxaran quatre dies a l'agost a trobar les arrels mateixes de la flânerie a la ciutat de la llum.

Qualsevol suggeriment, recomanació o avís serà molt ben rebut.

Procrastination

Procrastination: Dilació.

Fa dies, potser ja setmanes, que se'm van ficar dins les ganes de vacances i la conseqüent mandra a l'hora de fer res. Tota la feina de motivació, organització i eficiència dels últims mesos ha anat a parar ben lluny de mi, ocupada com estic en el no-fer-res, el vagareig de les hores, la dilació i en deixar per demà allò que hauria d'estar fent avui.

Hi fa un fred de mil dimonis aquí dintre, la màquina que escup l'aire gèlid me la té jugada i em congela els dits dels peus, però només cal que passi una porta i la bafarada càlida de l'estiu em fa retrobar els sentits.

Recupero la mobilitat del dit petit del peu esquerre, torno cap a dins i intento reprendre el fil de tota la paperassa i de les mitges converses que mantinc per email. Poques vegades sona el telèfon i m'alerta, hi ha qui encara té el costum d'utilitzar-lo, penjo i transcric allò acordat en un email (sé que si no queda escrit i enviat, no en recordaré ni la meitat).

Juliol és un mes tonto. Tothom té el cap a la platja, jo no sé on el tinc, però crec que no és damunt del meu cap.

21 de juny

Avui celebro una efemèride personal, el quart aniversari d'un moment terrible que ara, vist amb el temps, penso que em va ajudar a tirar endavant i eliminar certes inseguretats.

Rebusco en els arxius per veure si altres anys vaig dir-ne res, i a part de trobar-me els arxius una mica desgavellats, veig que en els altres aniversaris no vaig donar tanta importància a aquesta data com enguany. Tot deu ser qüestió de moments, dels canvis de temps que fan que encara senti una mica de dolor, i de circumstàncies que fan que senti de nou altres mals.

La Flaneuse acabarà sent un diari íntim, ja ho estic veient, com més m'hi nego més m'hi aboco. Ja sabreu disculpar-me i si no és això el que busqueu només cal tancar una finestra.

Dificultats

Dissabte, primera hora del vespre. Surto del metro camí de casa, mentre pujo el darrer tram d'escales que em porta fins al carrer em creuo amb una parella de trenta i pocs anys. Ella es senya abans d'enfilar cap avall les escales. Em sobta, ja feia temps que ni tan sols en els avions veia aquest gest.

Dilluns primera hora del matí, mig adormida surto de casa i enfilo cap a una reunió de feina. En un edifici proper s'obre la porta i un home d'uns quaranta anys fa el gest de la creu just abans de posar un peu sobre la vorera.

Penso que a la gent cada vegada se li fa més difícil de tirar endavant amb el seu dia a dia. Penso també que la societat real d'avui en dia no és aquella que em van ensenyar. Ni som cada dia més laics, ni més avançats, ni més progressistes. Cada dia anem més desemparats i cadascú s'agafa on pot.

I jo, què vaig dir?

Seguint la línia de la majoria dels que vàrem participar a les Jornades sobre dietarisme i el nou dietarisme dels blogs, hauria de penjar aquí la meva intervenció. Però resulta que jo mateixa ja no sé massa què vaig dir.

Des del moment de rebre la convocatòria vaig anar donant voltes al tema i prenent notes en les meves fitxes de 12 x 7'5 (entreu si us plau a l'apassionant món de les index cards de 3x5). Eren idees soltes sobre alguna cosa que, si bé no he tingut mai ganes ni temps per a teoritzar crec que conec bé i en primera persona. Fa més de dos anys que vaig descobrir els blogs, en llegeixo de ben diversos cada dia, llegeixo (encara que en diagonal) fins i tot aquells que no m'interessen especialment. Així doncs tenia les pistes per a construir un discurs, però si em posava a escriure en sortiria un post, i el post hauria de ser publicat i no em semblava que arribar a Sant Cugat i llegir un post publicat fos el que se'm demanava.

Una altra sospita (que vaig veure confirmada el dia abans) em frenava: participava en la segona jornada, segur que la majoria dels arguments ja s'haurien dit el dia anterior. Calia doncs esperar el moment, veure què es respirava a Sant Cugat i improvitzar.

Quan em van donar el micro de mà vaig adonar-me que ni tan sols no podria passar àgilment les fitxes una darrera l'altra per anar seguint el fil de les meves anotacions, i em vaig llençar a xerrar: de quina manera vaig descobrir els blogs a partir d'una frivolitat com era una nota en una revista femenina, com he procurat considerar sempre aquesta pàgina una capsa on abocar allò que m'agrada, que m'interessa, que retallo, allò que penso o sento però sense exposar-me excessivament. Vaig reiterar que un blog no és un dietari íntim, però que evidentment se'ns reconeix en allò que hi posem. La Flaneuse té una gran part que sóc jo i una part que no ho és, i jo no hi sóc tota a la Flaneuse ni per res del món voldria ser-hi.

Vaig parlar de la satisfacció que comporta tenir un blog i sobretot de l'alegria de descobrir que algú el llegeix i que altres fins i tot el segueixen, de la sorpresa que pots trobar al correu o als comentaris. De com, encara que no en sigui el seu objectiu principal, un blog acaba sent una forma de promoció personal. Qualsevol cosa que mostrem de nosaltres mateixos és un aparador avui en dia. El blog ens ha servit per conèixer gent, per trobar afinitats, fins i tot per trobar feina en alguns casos.

No crec que res del que es va dir allà representés cap novetat. La majoria de blogs han fet algun post sobre la condició de ser bloguer, sobre què els impulsa a escriure, sobre quan deixen de tenir-ne ganes i pensen a plegar, a esborrar-ho tot, hi ha centenars de comentaris arreu discutint sobre què és un blog i què no, sobre si un blog és literatura o no. Així doncs, les jornades no van concloure res que no sabéssim, però almenys alguns ens vam veure les cares i alguns altres van assebentar-se que hi ha una cosa a internet que en diuen blog.

Busqueu-ne les conclusions a ca la Tina i al Cançoner. Veureu que el que sí que vam fer va ser riure.

Matí de dilluns

Vida quotidiana. Els matins de dilluns passen coses com confondre el tònic facial amb el colutori mentolat i descobrir-te empastifant-te la cara amb un cotonet que t'hauria de protegir les genives.

Memes pendents

Ja fa diverses setmanes que tinc pendent de prendre el testimoni d'en Flop en relació al meme musical que circula fa temps, avui l'Albert m'ha posat més deures convertint el meme musical en llibresc.

Som-hi, meme musical:

• A l'atzar, 10 àlbums de la meva col·lecció:
• Gordon de Barenaked Ladies.
• Recopilatori de Chet Baker.
• The very best of Fairground Attraction.
• Wild cool and swinging. Recopilatori lounge.
• Unplugged in New York de Nirvana.
• Un soplo en el corazón de Family.
• Swansong for you de The gentle waves.
• Ute Lemper sings Kurt Weil.
• Garras dos sentidos de Mísia.
• Gratest Hits. volume 2. The Doors.
• Discos que em fa vergonya trobar buscant la resposta al punt anterior:
  Diversos discos de propaganda que no sé perquè encara no m'he decidit a llençar, música de relaxació que donaven amb una revista, les nadales que envien els de Luz de Gas (no sé d'on han tret el mailing aquesta gent!).
• Quina és la quantitat total de música baixada al teu ordinador?
  Ara mateix deu ser ben bé zero, perquè fa temps que vaig tancar ports després de molts problemes de virus i altres històries.
• L´últim CD que vas comprar?
  No recordo si va ser ben bé l'últim però crec que el de la Julie Delpy.
• Quina és l'última cançó que has escoltat abans de llegir aquest post?
  Ara mateix sona "Come pick me up" del Ryan Adams.
• Cançó/ns que escoltes molt i que signifiquen molt per a tu:
  Qualsevol dels Sigur Ros que sonaven una nit de fa dos anys, Clare dels Fairground Attraction, moltes d'en Lluís Llach, el Je ne regrette Rien de l'Edith Piaf, el Mr. Unhappy de la Delpy...

i el meme llibresc:

• Quants llibres llegeixes durant l’any?
  Podria dir exactament el que diu l'Albert, hi ha èpoques de llegir molt i mantenir diverses lectures a la vegada, hi ha temporades d'abandonar-ho tot i limitar-te a llegir la llista de to-do... Deuen ser cap a una vintena.
• Llibreria o biblioteca?
  Com m'agradaria recuperar realment la biblioteca, però la llibreria em pot!
• Últim llibre comprat:
  Óxido de Lara López.
• Últim llibre acabat:
  Confesiones de una editora poco mentirosa d'Esther Tusquets
• Llibre (o llibres) que llegeixes en aquest moment:
  El hombre que inventó Manhattan de Ray Loriga, Todo cuanto amé de Siri Husvedt. (el viatge de la Tina a NY em va fer molta enveja, vès!).
• Cinc llibres que perdurin a la teva memòria i t’hagin marcat de manera especial:
  Aloma de Mercè Rodoreda, Cartes a un jove poeta de Rilke, El vigilant en el camp de sègol de Salinger, El elogio de la sombra de Tanizaki, i els diaris de la Virginia Woolf, per exemple. Aquestes llistes sempre són difícils de fer i segur que demà voldré canviar-la.
• Cinc persones a qui passar aquests memes (cadascú que trïi quin vol fer):
  l'Esther, l'Aleppo, la Tina, en Kim i la Carme.

Nota

Comentaris desactivats una temporadeta per motius tècnics.

Sabeu que a la Flaneuse li agrada de saber de vosaltres, així que no deixeu de dir la vostra al correu flaneuse-arroba-gmail-punt-com.

Coi d'spammers!

Organitzant-nos altre cop

La darrera de les obsessions de la Flaneuse a la xarxa és explorar tot el món de la productivitat i la millora de l'organització tan a nivell personal com professional.

És curiós com la quantitat de informació que trobem a la xarxa pot magnificar una petita mania fins a convertir-la en una obsessió i també en una forma d'entendre la vida.

Un altre dia us parlaré del món dels "Professionals Organizers" molt de moda als Estats Units, però ara volia fer-vos arribar la reflexió que en Merlin Mann (un gurú del tema i inventor de la Hypsterpda), feia al seu blog ahir.

Arreu del món i vinculades a través de la xarxa, hi ha moltes persones que han adoptat el sistema GTD d'organització que propugnava David Allen en el seu llibre Getting Things Done (traduït aquí amb el desafortunat títol "Organízate con eficacia"). Allen aplica el seny en les coses més elementals i confecciona una forma de funcionar força simple (per alguns bastant òbvia) però que pocs portem a la pràctica. Ara bé, els que sí que pretenen portar-ho a la pràctica resulten ser tots una mica geeks, i s'han posat a confeccionar diverses eines d'ajuda per a organitzar-se que tenen com a objectiu que sortim de l'etern esquema outlook.

Des de 43folders, Merlin Mann, segurament el tastador número 1 de totes aquestes eines, ens adverteix que l'organització és una qüestió d'actituds i que més enllà de les eines que ens puguin fer de suport el que cal és tenir el cap ben moblat. I sobretot, no traslladeu tota la vostra informació a un sistema que us sembla meravellòs a primer cop d'ull fins que no l'hagueu conegut a fons (quantes llistes de bookmarks teniu per tot arreu?, quantes agendes feu servir?, quants sistemes de publicació heu provat?). A vegades perdem més temps migrant dades d'una banda a l'altra que no pas fent feina. És clar que a alguns el que més ens agrada és organitzar-nos!

Enyorança

Dalt de tot, lluny del món dels homes, de les presses, dels telèfons que sonen, dels cotxes, dels trens que cal córrer per agafar, provo de trobar-me a mi mateixa i només noto el buit de l'enyor.

Maig

Un dolor persistent a l'espatlla m'avisa des de fa uns dies que masses hores davant d'un ordinador juntament amb la tensió provocada per la feina i els canvis al meu voltant, acabaran per fastiguejar-me del tot.

I tot i així, sembla que no puc treure'm de sobre la necessitat d'encendre la pantalla i posar-me a llegir, planificar, organitzar...

En Juanjo Seixas es planteja convertir-se en purità digital. Jo marxo un parell de dies a desconnectar del món, però em quedo amb les ganes de seguir aprofundint en algunes eines via web que suposadament ens han de facilitar la vida: del.icio.us,backpackit.

M'emporto els dietaris en forma de llibre dels escriptors amb qui la Flaneuse haurà de dialogar el proper 7 de juny després d'acceptar molt temeràriament la invitació de Vilaweb i la Institució de les Lletres Catalanes per participar a les jornades "El dietarisme i el nou dietarisme dels blogs". M'enduc també el propòsit de carregar-me d'idees per tenir-vos més distrets.

El correu tortuga

Fa uns dies entre les factures, els extractes bancaris i la publicitat habitual, a la bústia m'esperava un sobre amb una tarja manuscrita de la meva musa del nord.

Eren només quatre ratlles per avisar-me del seu canvi de domicili, però em van alegrar el dia i vaig recordar-me de perquè fa anys vaig convertir-la en la meva musa del nord.

Tot i que l'utilitza de tant en tant, és de les poques persones que conec que es resisteix a la fredor i immediatesa de l'email, segueix enviant cartes manuscrites, sovint plenes de dibuixos i tota mena de collages.

A vegades reconforta seure una estona i escriure a un amic, recuperar la cal·ligrafia, provar de no torçar la línia, llepar el sobre amb cura i deixar-lo caure dins d'una bústia.

Si voleu rebre sorpreses agradables per correu normal, podeu també apuntar-vos a iniciatives com Snail-Mail o Mail-Art, o provar de convocar-ne de semblants entre els vostres coneguts.

Omplint silencis

Ara resulta que això està derivant en una conversa d'ascensor on per trencar silencis incòmodes us parlo del temps.

L'hivern altre cop

No avança la primavera en la seva batalla particular. Aquest any el febrer se m'allarga masses setmanes i no em sembla que hagi d'arribar mai l'estiu. Hi ha dies que penso que quan va arribar el 15 de març, el calendari va decidir donar mitja volta i, com qui no fa la cosa, procurant no fer massa soroll, camina en contradirecció de tornada cap al gener.

Mites, fotografies i enquestes

A la Galeria Manuel Barbié del carrer Consell de Cent s'hi pot veure aquests dies una exposició de fotografies de Man Ray. A FotoCultura en fan la ressenya i em fixo en la frase:

No sólo la fotografía contemporánea se empieza a vender bien en España, también la fotografía clásica tiene ya un mercado.

Notícia del portal FotoCultura.

Si us acosteu a la galeria veureu que totes les fotografies que s'hi exposen tenen un format petitet i uns preus que ronden els 6000 euros. Són positivats que es van fer durant les decàdes dels 70 i 80, després de la mort del fotògraf i sense cap mena de limitació numèrica.

Justament aquesta setmana he rebut una enquesta sobre els meus estudis superiors d'Història de l'Art. Des del ministeri corresponent estan preparant un informe per millorar-los ara que caldrà reformar-los segons la Declaració de Bolonya. Amb els qüestionaris que m'han fet arribar, he tingut la impressió que no podré deixar constància de totes les mancances que crec que la meva promoció vam patir en temes acadèmics, però l'exposició de Man Ray m'hi ha fet pensar.

Biografies, anàlisis de la seva obra i catàlegs raonats en trobareu molt fàcilment i la universitat almenys ens ha donat prou eines per fer la recerca bibliogràfica. No cal ni dir que sant-google també ens arregla molt les necessitats d'informació. Però a mi ningú em va dir una paraula de com funciona el mercat. Cap eina pràctica per poder veure on és la lògica d'aquests preus per una reproducció ilimitada d'un negatiu original.

Puristes i mitòmans deixeu de llegir aquí. Amb les qualitats de reproducció i impressió que hi ha avui dia, si vull una foto de Man Ray no correré a buscar-la a la Galeria Manuel Barbie.

Aquí hi ha un bon arxiu d'imatges.

Segon aniversari

Avui fa dos anys que la Flaneuse va descobrir què era un blog.

Ja no és ben bé la mateixa però cada dia es sorpren de seguir aquí. Gràcies a tots per acompanyar-me i molt especialment a en Bec de Lampe que un munt de cops ha salvat la Flaneuse tant aquí com a l'espai que hi ha més enllà d'aquestes lletres.

Tecnicismes

No sé massa si vaig entendre com funciona, però resulta que els atacs cada vegada més bèsties d'spam a través dels comentaris al servidor on s'allotja la Flaneuse, fan que aquest peti cada dos per tres. De manera que fins que no trobem una solució millor, ens hem vist obligats a treure els comentaris de la web (almenys de moment de la pàgina principal).

Per qualsevol cosa podeu escriure'm un correu a flaneuse (a) gmail (punt) com. El correu d'azotacalles tampoc no acaba de funcionar.

Actualització: seguim en període de proves, ara amb els comentaris de nou en funcionament.

Últim

Aquí acaba el 2004. Després de tota una setmana de veure els resums informatius de l'any, encara quan fan una enquesta al carrer la majoria de gent diu que ha estat un bon any.

No ens podem queixar. No ens podem queixar perquè seguim aquí, perquè no es pot ser desagraït i perquè costa molt fer balanç de 365 dies en tots els seus àmbits. Si la opinió te la demana un reporter de televisió micro en mà i enfocant-te a la cara, per quin balanç et demana? Com ha estat el 2004 pel món? Doncs la veritat un desastre, però tu et passeges pel Portal de l'Àngel enfeinat a la recerca dels últims regals que han de portar els reis, tip dels menjars dels últims dies, cofoi fins dalt d'esperit nadalenc. Al teu any hi ha hagut de tot, com sempre a la vida, però ha estat un bon any.

La majoria de nosaltres encara mesurem el temps en cursos escolars. Els propòsits els vam mig fer al setembre i ens angoixa veure que tres mesos després ja n'hem traït més de la meitat. Així doncs ens agafem a això del cap d'any, revisem plantejaments i ens creiem allò que diuen els castellans de "año nuevo, vida nueva".

Apa, sigueu bons que demà hi tornem amb les mateixes bones intencions de sempre.

I com el ministre d'indústria ens recomana, desitgeu un feliç any per correu electrònic que el telèfon no funcionarà. Esperem que ningú no tingui una emergència.

No obris la porta

Esperes algú? D'entrada no, però podria ser una visita sorpresa, un amic al que fa temps que no veus, algú que diu allò de "passava per aquí i he pensat de pujar..". Però obres la porta i et trobes amb un cartipàs de papers al morro i algú que et demana la última factura de no sé quin servei.

En tots els casos m'han explicat tres coses: a) que tinc un problema; b) que existeix una oferta que el pot solucionar; c) que sóc jo qui ha de deduir la resposta correcta. I en tots els casos he contestat el mateix: a) de moment, jo no tinc cap problema; b) en conseqüència, no necessito cap solució; c) en cas d'haver de renegociar el servei, no disposo d'elements comparatius suficients per prendre una decisió racional.

Ferran Saéz Mateu. La cultura del regateig. Avui, 28/12/04.

El tenia...

Era un breu article sòlid, ben construït, enginyós, coherent, amb ritme i musicalitat, amb idees noves.

Odio llevar-me amb aquesta sensació, sabent que mentre somniava us he escrit alguna cosa com cal i que al despertar he oblidat fins i tot de què tractava!

Només sé que se m'ha fet tard, fa un fred de mil dimonis i tinc un munt d'encàrrecs per fer. Somniava també que no sabia beure directament d'una ampolla d'aigua i em desperto amb la boca seca...

Encara he de repassar la llista de propòsits per l'any que vé. Aquesta vegada seré realista que sinó a l'hora de fer balanç et quedes feta una coca.

Primera innocentada del destí.Bon dia a tothom.

Bon Nadal

Crònica rosa

Després del re-disseny i la mudança dels servidors, en Bec de Lampe i la Flaneuse marxen uns dies a Milà a visitar La Núvia i el seu flamant marit.

No cal ni dir que la Flaneuse viatja en un núvol, oi?

Vestit nou

Ja ho haureu notat, en Bec de Lampe ha tornat a crear un vestit nou per a la Flaneuse. Estem rematant les últimes costures i assegurant els botons, però jo de moment m'hi trobo molt a gust.

En Rufus s'havia cansat d'estar penjat sempre aquí, diu que prefereix acompanyar-me a la solapa. Al seu lloc hi hem posat una bonica silueta de David Downton.

Un petó Bec de Lampe.

Hipocondria

Amb aquella procupació pròpia dels hipocondríacs, em miro el melic i m'espanta veure que això no acaba de remuntar com pretenia.

Aiguat

Alguna cosa ja intenta avisar-te quan surts de casa més tard del que hauries, t'adones que gairebé no tens bateria al mòbil, t'equivoques de sortida a l'estació... I quan arribes a l'oficina ho entens. Més valia no haver-se llevat.

Si haguessis arribat a primera hora, hauries trobat un pam d'aigua al voltant de la teva taula, ara només queden les restes dels teus papers ben xops i l'ordinador que regalima.

Al teu costat algú intenta posar a eixugar tots els fulls de paper, estenent-los per tot arreu, com si fóssim en alguna impremta antiga. Tu et limites a recuperar el que et sembla imprescindible i llences tota la resta. Cau i net, tampoc has tingut temps d'acumular tanta cosa, només fa un mes que hi ets.

I ara toca tornar a començar i replantejar-te fins a quin punt ens calen tants papers i quina és la millor manera d'organitzar-los. L'ordinador segueix sense funcionar, tens uns dies per endreçar el res partint del res i enyorar les solucions tecnològiques.

Llegenda urbana

Avui m'han explicat que en Ramoneda fa trenta anys va demanar-li a en Castellet que l'avisés quan es publiqués una bona obra de literatura catalana.

Segons sembla en Castellet encara no l'ha trucat.

Tertúlies de diumenge

L'Albert proposa trobar-nos per treure'ns de sobre el tedi de la tarda de diumenge xerrant sobre el que ens vingui de gust, superant la distància de les tecnologies. Avui a les 17 h. davant la Casa del Llibre del Passeig de Gràcia.

Espero refer-me d'un virus intestinal que m'ha capgirat el cap de setmana per poder ser-hi.

Per cert, la foto és del bar de l'hotel Pulitzer, un d'aquells llocs on els barcelonins no entrem mai i s'hi deu estar d'allò més bé: molt cèntric, ambient tranquil, sofàs... (busco còmplices per fer-ne un tast).

Trucades

Sona el telèfon i només sento pluja a l'altre costat.
No entenc què vol dir-me.

Bon dinar

Era dissabte, passava una mica d'aire (cosa sorprenent) i el sol no espetagava directament sobre la terrassa del Pla dels Àngels. Feia temps que no hi havia estat, a vegades ens oblidem d'anar als llocs que ens semblen més obvis, sempre a la recerca de descobrir-ne un de nou, de no caure en el tòpic.

I què us en puc dir: la carta és curta, t'ha d'agradar abans de seure. Però els gnocchis de bacallà i el confit d'ànec amb salsa d'espècies valien la pena. I el delirium tremens de xocolata és allò que et fa penedir de no haver demanat primer una amanida o haver fet només un plat.

O sigui que avui us recomano un dinar a la terrassa del Pla dels Àngels, cap novetat suposo, però l'estiu és època de refregits i posats a revisar vells capítols triem-ne de bons.

Sense propostes

Agost m'està deixant seca, com una de les fulles de plataner que han caigut massa aviat. Tinc la sospita que tothom menys jo sap què fer aquests dies però ho mantenen en secret. Ja se sap que una cosa és bona mentre encara queda protegida de masses ulls i masses usos.

La proposta és que intenteu sobreviure a l'agost, que recupereu els amics i prepareu sopars ràpids a les terrasses de la ciutat, que sortiu amb compta-gotes a passejar per la ciutat buida quan hagi caigut el sol i sembli que refresca, i si teniu alguna activitat per a qui no trobeu acompanyant penseu que devem ser molts els que estem així, sols i aïllats esperant que quan arribi setembre toqui el torn dels reportatges de les vacances dels altres.

Avaria

Interrupció tècnica.

Jocs situacionistes

M'he quedat adormida al sofà. No sé dormir sola a casa, així que recorro al sofà i al reflex de la televisió en el sostre per adormir-me. Em desperto de matinada just quan a la televisió parlen uns estudiants de Praga (sota la tutorització de Denisa Kera) de recórrer la seva ciutat d'una forma diferent a partir d'algoritmes per evitar la massificació turística, per provar de viure d'una altra manera.

Fa uns anys, jo havia jugat a això mateix a Madrid, deixant que l'atzar ens marqués un camí diferent, deixant una empremta nostra en una altra ciutat. D'una bossa en sortien a l'atzar les indicacions: ara dos carrers endavant i girar a la dreta, ara trenta metres enrera...

Tots tenim els mateixos processos d'aprenentatge, les mateixes referències, i a Praga els estudiants d'art juguen amb el mateix vell joc de sempre com nosaltres quan ens crèiem importants.

Ombres xineses

Sovint les coses no estan ben fetes, i quan ho estan gairebé segur que estan mal acabades.

Diumenge la Flaneuse i en Rufus van acostar-se al Caixafòrum per veure-hi les activitats dels Dies de Dansa. Sorpresos i satisfets devien quedar la gent de la Marató de l'Espectacle amb l'acollida que va tenir la convocatòria. No hi cabia ningú més i no tots els que hi érem arribàvem a veure res. Vaig aixecar els braços i vaig intentar que fos l'ull de la càmera fotogràfica qui captés algun instant de les coreografies.

En vista de la poca visibilitat de tot plegat, vaig oblidar-me de la dansa i vaig pujar a veure l'exposició sobre Confuci. Trobo que no ens expliquen prou. Vull anar a veure una exposició i aprendre coses sense haver de comprar el catàleg.

Confuci. Destaca l'opció escenogràfica del disseny de la mostra. Estructura de temple oriental amb acabats vermells, grocs i negres. Faltava una mica de lacat pel meu gust, però ja se sap que és una reinterpretació de disseny i no un restaurant xinès.

Penombra. Penombra que incita al recolliment i a l'aprofundiment d'un pensament filosòfic que ha sobreviscut a la història i que ha condicionat la vida de pràcticament tot un continent durant milers d'anys. Però no hi trobo per enlloc una descripció del confucionisme que m'ajudi a entendre'l, a relacionar-lo i distanciar-lo del taoisme o del budisme zen. Començo a sospitar que si m'apuntés a alguna de les conferències d'un centre d'auto-ajuda i enriquiment personal em donarien més idees que aquí.

Un audiovisual narra la vida de Confuci. La locució en castellà la fa en Jordi Dauder. Com que quan hi arribo està a mitja emissió, m'espero a que recomenci pensant en sentir-ne la versió catalana. Títols de crèdit. Arrenca altre cop, però torna a fer-ho en castellà. Com que el que ja m'ha quedat clar és que Confuci va quedar orfe de pare molt aviat, segueixo endavant i m'assec davant de les projeccions de frases de llibres del xinès en qüestió. És aquí, em dic, on a partir de les cites (ben bé com proverbis xinesos) potser ens ensenyen les bases teòriques de tot plegat. Hi ha dues projeccions simultànies, a l'esquerra apareixen els textos en castellà i a la dreta... A la dreta apareix el que l'atzar vol que aparegui, a vegades la traducció catalana del text de l'esquerra, a vegades un fons negre. Però no sembla respondre a cap lògica conceptual.

La fragilitat de les ombres xineses. Quan s'obre la porta de l'exposició, la llum que s'hi filtra anul·la el segon projector. Així doncs, segons l'afluència de públic pots veure només la meitat de l'exposició. Ja em direu si no es podria mirar de fer les coses ben acabades, no?

platja

I si fem alguna cosa diferent? Em portes a la platja i ens mengem uns xipirons sense contemplacions, encara que siguin massa petits, encara que siguin massa cars, només perquè volem gaudir, disfrutar i assaborir de coses bones de la vida. Perquè la vida té coses bones i estan al voltant nostre i l'esperit crític acaba sent rondinaire i cada dia ens tornem més grisos i no sabem per què.