Ecos de societat o frivolitats de moda

El sr. Sostres ahir per a la presentació del seu llibre a La Casa del Llibre de Barcelona, va triar una samarreta de màniga llarga (no dubtem que d'Armani o d'alguna altra bona casa des les que ell prefereix) d'un desafortunat color verd fosc massa semblant al color corporatiu de la llibreria. Segur que li hagués quedat molt bé amb una de les armilles dels dependents, però si ets l'autor del llibre a presentar més val que destaquis una mica, no?

M’hagués fet gràcia ser-hi, només per conèixer “la nòvia nova que m’ha portat el 2006”.

Què tal? Exuberant?

El llibre dolent dolent, massa monotemàtic. Esperarem al d’Ara Llibres a la primavera.

Albert, no en puc dir res més que el que diu el post. Vaig entrar-hi per casualitat, no recordava quin dia era i la munió de gent em va fer encuriosir per veure què hi passava. Vaig veure en Sostres amb la seva samarreta verda, vaig intentar escoltar una mica des del pis de dalt però en David Madí no m’interessava prou per mantenir el coll estirat i estar-me apretada entre la gent i les estanteries. De totes les senyores clientes de l’àvia Semon que hi vaig veure, no crec que cap d’elles fos la “nòvia nova”. Jo espero l’article del propi Sostres parlant-ne.

Una conclusió a la que sempre arrivem els amics quan parlem del Sostres és: “El Sostres és un imbècil”.

És un tio intel.ligent, agut de vegades, força culte, però massa pagat de si mateix i zero en humanitat. Suposo que és per això que sempre acabem concloent que el Sostres és un imbècil.

jo encasra diria més; és un feixista.

carai! parlar d’en Sostres és obrir una caixa de Pandora. Us prego que guardeu les fomes, nois.

Jo crec que ningú no ha perdut els papers, Flaneuse. L’insult, sota raonament, és una descripció dura, res més. Subjectiva, si, però no gratuïta.

I tampoc ens n’hem amagat sota l’anonimat de la xarxa.

I a més, el Sostres és “This part of the comment has been removed by the author”. :-)

Sostres es un patán simpaticote, y con sus provocaciones lo que hace es demandar cariño… o mejor dicho: reconocimiento (por lo tanto, además de cariño también le valdría el insulto). Nunca lo he leído, ni siquiera en sus artículos, de manera que el conocimiento que tengo de él es sólo televisivo. Y allí, en la televisión, sí que destacaba visualmente… por defecto. Mientras que los demás iban arregladísimos, él aparecía allí como si lo acabaran de sacar de un bar a empujones. Yo lo veo como una especie de Houellebecq local, aunque mejor alimentado.

ja,ja,ja. Muy bien descrito. Muy visual lo del bar.