flaneuse

Brutal!

Ja fa temps que es va dir això. Només cal que agafis Russell o Freud i la interpretació que en trauràs és exactament la mateixa.

Gràcies per la recomanació, a veure si quan tingui un moment llegeixo aquest llibre, sembla interessant.

Jo me’l vaig llegir l’estiu passat, és amè i divertit, però alhora, crític. És una sàtira dels llibres d’autoajuda americans, un món que ja ens anirà arribant, aquí encara no estem prou desestructurats socialment, encara sabem el valor de les coses. Però tot arribarà…

p.s: jo me’l vaig llegir en anglès, és prou assequible. Ideal per practicar a l’estiu!

Molt cert això que escriu aquest bon home, i és una idea que fa esglaiar, però tampoc no ha descobert la sopa d’all :D

Bé, avui és el dia de la felicitat i sembla encomanadissa: primer tu, després en David i ara jo, que m’heu fet enveja. L’he llegit fa poc, tot i que em temo que m’he fixat en altres coses.

Ostres, que ràpida! Gràcies (quina vergonya, la meva intenció no era aquesta :S )

ens hem anat creuant aquesta tarda, Ferran! ;) M’ha agradat el teu comentari, guarda’l per lapaginatrenta.net

Aquesta era la idea, però no sé si polir-lo una miqueta.

En fi, literatura més que barata. Apart de ser un escrit més vell que Matusalèn (no entenc com a algú li poden publicar això), el més sagnant és que no us adoneu que aquest mateix llibre pertany al grup de coses “superflues i innecessàries” que l’autor tant critica !!

Happiness, us han tornat a enredar ! Llegiu a Mossèn Cinto Verdaguer, Joan Maragall, Josep Maria de Segarra… encara aprendreu alguna cosa !

Què hi farem, criatures…

lapaginatrenta.net? ein? Que us porteu entre mans? Soy un curiosillo…

David Ch., tingues una mica de paciència i aviat sabràs de què parlen en Ferran i la Flaneuse ;-)

Bon dia, tu tingues una mica de respecte, coi, que no tothom disfruta llegint els Cintos i els Maragalls.

Jo això de “Happiness” sé què és per la Flaneuse i en Ferran, i dubto que ho arribi a llegir mai (com també dubto que en els propers vint anys agafi per gust l‘“Atlàntida” o “En defensa pròpia”, etc.), però bé que és un llibre, no?

Vull dir que cada llibre té els seus lectors i no tot ha de ser alta literatura (altra cosa seria saber què és l‘“alta literatura”, eh). I diria que “Happiness” i Sagarra (no “Segarra”) podrien compartir lectors sense cap mena de problema.

Per cert, aprofito i us recomano “Vida privada” del Sagarra, que trobo que és un llibre per llegir havent dinat, a l’estiu, apoltronats al sofà o en una hamaca…

Coi, ara m’heu picat la curiositat, amb això de lapaginatrenta…. ens tindreu informats? ;-)

Bona recomanació, la de la Tina. I la resta del comentari, molt encertat.

lapaginatrenta.net? No sé de què parleu ara, vosaltres… [carona de dissimular] :P

Sobre Happiness estic amb en Bon Dia. Transgressió mainstream de totes totes. Sobre lapaginaaquesta… no en parlem tan que encara ens fotran el domini! ;)

això mateix he pensat jo avui, Albert, però així també ens donem una mica de canya, no? I sinó, doncs apa, a esprémer una mica més les neurones per buscar-ne un altre ;)

el final de Happiness m’està avorrint una miqueta però la idea de que si fossim feliços ens carregariem el món en que vivim m’agrada… una mica com el títol de la biografia de la Yourcenar: “Qué aburrido hubiera sido ser feliz”.

una amiga que treballa en una farmàcia recopilant les receptes m’explica que és increïble la quantitat d’antidepressius i semblants que s’arriben a vendre, diu que moltíssima gent van dopada la major part del temps

Somos como una mierda sobrevolada por un montón de verdes insatisfaciones.

pssss -.- psssss -.- psssss