flaneuse

Querer significar algo para alguien, querer a alguien con toda tu alma, y sin embargo, fracasar siempre. Te imaginas lo que representa?

Per casualitat… has arribat a “París era una fiesta” com a conseqüència de “París nunca se acaba” (no em refereixo al capítol sino al llibre).

A mi m’ha passat ;)

doncs si, cris, i ara no sé ben bé per on continuar. volia recuperar l’autobiografia de l’alice b. toklas de la gertrude stein, o seguir amb hemingway, però tinc una bona pila de llibres esperant-me des de fa temps, ja veurem què faig.

Ai que em vaig equivocar ara que ho he tornat a llegir, París no se acaba nunca volia dir… Doncs si no t’has llegit el Mal de Montano te’l recomano, però això si, per a quan redueixis la teva llista perquè sino “es el cuento de nunca acabar”.

Jo deixaria a Hemingway.

Una idea massa calvinsta del sentit de l’escriptura, em sembla a mi. Com si fora l’èxit el primer objectiu d’una cadena de paraules.

Paris no es ya una fiesta. Esto se acabó ya hace tiempo. Los escritores que mas respetio me merecen son aquellos que escriben procurando hacerlo sinceramente bien sin pretender ser escritores.

Me cago en los artistas que han tomado un edificio de la rue Rívoli, (toma ya, que sitio tan barato eh?, seguro que en un bonnlieu de esos os despedazarían como a peluchitos. Bobos de poca monda. BOrgoise BOheme. poniendo el arte al servidio de su imagen cool de liberadetes. Imitando, nada más. Topicazo… Seguro que asi se folla un monton si, pero el mundo es menos hermoso por culpa de gente como vosotros. aunque pasense y vean, habia un par de cuadros muy buenos, la verdad.

Algo bueno debe quedar en París, ¿no?

Deja al menos que lo soñemos desde la distancia, golfo. Algunas somos de naturaleza nostálgica.

Yo opino que un buen escritor debe tener plena conciencia de ser escritor. Escribir conlleva alguna cosa más que redactar cuatro líneas, exige disciplina y oficio, sino podríamos ponernos todos la etiqueta de “escritores”, y no es el caso.

Tinc una teoria una mica “patillera” sobre el fet d’escriure sobre un lloc, i és que per a mi la majoria d’escrits que descriuen l’atmosfera del lloc no són res més que actes de defunció, l’últim sospir. M’explico. En el moment en que l’escriptor pot descriure amb paraules el món en que està visquent, aquell món ja no es pot viure mai més sense la influència d’aquesta descripció, ja es fa molt difícil veure-ho d’una altra manera, com quan ningú abans ho havia intentat entendre i passar a paper. És aleshores que els llocs es converteixen en lloc de visita i peregrinació, en una realitat congelada i mítica, idealitzada i per tan falsa.

L’Alexandria del “Quartet”, l’Empordanet de Pla, el Chino de Barcelona de Mandiargues, la Praga de Kafka o fins i tot la Roma filmada per Fellini i Passolini, o el París de Hemingway ja no existeixen, s’han transformat en una altra cosa, mentre que allò que van fixar els escriptors s’ha convertit en una fira que pretén imitar aquella realitat Sovint és més interessant descobrir aquesta nova cosa abans que un escriptor ho torni a espatllar fixant-ho per a la posteritat.

buf

La fascinació dels escriptors per les seves ciutats, i la dels lectors per recuperar-les quedava ben exemplificada en aquella sèrie d’exposicions que es feien al CCCB (potser la de la Praga de Kafka va ser-ne la millor per la seva novetat).

El París de Hemingway és ben diferent del de Vila-Matas (per posar només els dos darrers exemples que he llegit) i de ben segur molt diferent del que viuriem qualsevol de nosaltres si hi fóssim o del que viuen tots els seus ciutadans.
Però “espatllar”!, a mi no em sembla que deixar per escrit una vivència suposi espatllar res (una altra cosa és la comercialització de la Kafka de Praga en merchandising divers o la peregrinació a Montmartre a la recerca d’un je-ne-sais-quoi artístic o inclús un aroma d’Amélie).

És impossible viatjar enlloc intentant viure el que va viure un altre. Aquesta és la virtut de la literatura, que em permet viatjar al París de Hemingway que no trobaré mai més.

Vila-Matas explica en el seu llibre la peregrinació a la recerca dels cafès, llibreries, i llocs habituals de Hemingway i la decepció en no trobar-los.

Una amiga m’explicava la seva experiència al descobrir encara oberta la llibreria de Sylvia Beach, Shakespere and Co. a la riva del Sena. La llibreria continua tenint una vida pròpia i una màgia que corresponen a l’esperit de sempre, però ja no hi trobaràs Joyce dialogant amb Sylvia Beach, sinó un munt de lletraferits nostàlgics. Qui diu que no pugui ser aquesta també una bona experiència?

L’any passat vaig ser a la casa de Kavafis a Alexandria, i vaig passejar per les pastisseries que encara resten obertes a la Corniche de les quals parla Foster, Durrell… Excepte Kavafis, dels altres no en vaig voler llegir res fins a tornar del viatge. Quan passejava pels carrers intuïa imatges d’un temps passat, però gaudia del present, i en començar a llegir els articles de Foster sobre la ciutat endevinava els paisatges però tan sols eren una escenografia ja que la realitat d’aquells llocs eren els que jo havia passejat, no els que havia llegit.

No sóc nostàlgic i quan dic espatllar em refereixo que a la llibreria que cites de París s’hi va pel que representa, no pel que és. I de ben segur en un altre racó de París un café o una llibreria anònima està visquent una vida paral.lela en la que aviat un escriptor la convertirà en centre del seu món, i d’aquí uns quants anys molts voldran anar a veure aquella protagonista d’altres històries, i aleshores aquesta s’haurà d’esforçar en ser el que va ser i no en ser el que és.

Sé que no m’explico massa clar, però mai més el cafè Fishawi del Caire serà el mateix després que Mahfuz l’hagi convertit en protagonista dels seus llibres. Mai més casa Leopoldo podrà ser aquell restaurant on menjava Carvalho….

No estic en contra de la literatura que descriu ciutats i paisatges, ans el contrari, m’agrada i molt. Em sento estrany quan aquesta visió tant particular d’un escriptor es converteix en una excusa per disfressar la realitat, per intentar congelar-la, tematitzar-la.

M’agrada arribar als llocs amb la mirada neta.