flaneuse

Observar

"Hi ha dies, quan vaig a comprar al mercat del poble, a mig matí, que m'encanto en algun gest entrevist i em deixo portar, no ho puc evitar. A vegades, per exemple, mentre estic fent cua en una parada, observo una noia que no conec (però que sé que es diu Menta, he sentit com la cridaven) també espera el seu torn. La veig allà dreta, quieta i en silenci, la mirada perduda; amb una mà aguanta un cabàs de ràfia (d'on treuen el cap, si és el cas, les fulles d'un enciam o una barra de pa), i l'altra mà se la passa mecànicament pels cabells curts, castanys, encara una mica aixafats pel coixí. Hi ha dies que, quan la miro, la veig badallar: obre la boca i fa un badall gros, ample, llarg (i me l'encomana); després parpalleja per desfer la mirada perduda, els ulls que havia fixat en qualsevol detall (l'esclat vermell d'un pom de roses, el fluorescent violeta del matamosques, el pot gegant de les olives negres) i mig abaltida comprova que encara no li toca a ella. Quan la Menta badalla, sento per ella una profunda tendresa: la miro - fixo la vista en la mà dels seus cabells- i començo a imaginar-me les hores que acaba de viure; vaig enrere amb ella i la veig entrar, fa un moment, a l'escala de casa seva per on ha sortit, després la veig pujar per l'ascensor que en realitat baixa, i a continuació la veig com obre la porta de casa seva. De recules entro amb ella al pis i hi passejo. A la cuina hi ha els plats del sopar a l'aigüera (l'aixeta degota i deixa caure sobre un dels plats, el de dalt de tot, gotes d'aigua tèbia, i damunt l'aigua estancada s'hi va formant una lleu pel·lícula d'oli que amb el sol que entra per la finestra es desfà en tot de reflexos tornassolats), i a la tauleta de fòrmica encara hi ha dues tasses amb restes de cafè, dos tovallons, una sucrera i un paquet de galetes mig buit, també hi ha engrunes i gotes seques de cafè amb llet (amb les quals, somnio, la Menta i jo fem el test de Rorschach).

Podria seguir anant enrere, però m'aturo perquè en realitat no vull veure la Menta i el seu home esmorzant, no vull veure les seves cares mentre masteguen les galetes en silenci, no tinc ganes de sentir el xiulet de la cafetera i després (abans) la sonsònia matinera del molinet de cafè; m'estimo més canviar, sortir de la cuina i caminar pel passadís, veure-hi penjats els puzzles emmarcats que són reproduccions de quadres famosos -el nen arlequí de Picasso, el crist de Dalí-, i al cap d'una estona entrar a la seva habitació: veure-hi el llit desfet, amb els llençols rebregats al capdavall i la forma dels cossos encara no del tot desapareguda (si en tinc, d'imaginació). I aleshores un nou gest de la Menta, quan l'observo atentament a la parada del mercat, m'allibera d'aquests pensaments i em torna a la realitat: un gest tan breu i senzill - perquè ho entenguis, lector- com veure-li la mà dreta que deixa d'allisar-se els cabells castanys i lentament, sense cap gravetat, baixa fins al cul de vint-i-vuit anys (calculo jo), el palpa per sobre les malles i a continuació, amb dos dits, pinça les calcetes i les estira per la vora durant un segon llarg, tot just per posar-se-les bé. I de tot això, fixa-t'hi, sembla que no se n'adoni ningú."

Extret de Pell d'armadillo de Jordi Puntí. Ed. Proa.